Roger treu banya

Roger Mas presenta a Barcelona el seu darrer disc, Mística Domèstica.
Un concert esplèndid fa despuntar aquest jove músic en l’escena de cantautors catalans.

El cantautor solsonenc Roger Mas va oferir el passat 9 de febrer un gran concert dins del cicle de concerts BarnaSants. Amb el seu nou disc, Mística Domèstica, juntament amb l’anterior, dp, es perfila com un dels millors exponents de la nova cançó d’autor a Catalunya. Guanyador del Premi Enderrock al millor disc en català de 2005 i millor disc en català de cançó d'autor per Mística domèstica, fa les coses ben fetes. Poc a poc i bona lletra. I bona música.

J.O. Mas / Barcelona
Nou de febrer. Luz de Gas, deu i mitja de la nit. Concert de Roger Mas. A l’entrada de la sala, descobreixo que he oblidat la meva entrada dins la bossa. Típic. Sense temps (ni cotxe) per anar-la a buscar, provo sort convencent al porter. Després de mil explicacions, accepta que passi. Primer cop que funciona. Signe que em fa veure que aquesta nit no em deixarà indiferent.

Dins la sala (que recorda un cabaret francès, amb música suau, tons càlids arreu, cortinatges vermells, làmpades de vidre i figures nues ací i allà) hi ha cadires arrenglerades i orientades cap a l’escenari, tapat per unes cortines. M’apropo a la barra i demano una cervesa. “Sis euros, si us plau”. Marxo de la barra. Òbviament, sense cervesa. Em pregunto si, en aquest bar, al servei li diuen atracament a mà armada. No, no pot ser. La cambrera no va armada.

La sala es va omplint cada cop més. Entre el públic hi ha gent jove. Gent jove que no té res a veure amb els que omplien recitals de cançó a finals de la dictadura. Gent jove que vol sentir la música d’una nova generació de cantautors, també joves, que busca un lloc en l’escena musical catalana. I que realment estan trobant gràcies a iniciatives com el festival BarnaSants, dins del que s’emmarca aquest concert.

M’assec al costat d’una parella de joves. Un d’ells té els ulls perduts en l’infinit i duu un bastó. És cec. Està comentant efusivament, amb tot tipus de detalls, algunes de les cançons d’en Roger
Mas. M’impressiona. Aquest noi no escolta la música, sinó que la sent. La sent amb tota la seva ànima. Potser ell és el que hi veu més en aquest món de la música. Potser els qui estan
cecs són aquells milers i milers de persones que consumeixen com qui menja en un fast-food el que anomenem música comercial. Sincerament, jo vull ser com aquell invident.

La gent va ocupant els seus seients quan els llums s’apaguen. Comença a sonar una melodia de piano, Son Diapasó, amb el teló encara baixat. La música que emet, com un cant tàntric, penetra, reverbera en cada indret de la sala sense perdre intensitat. Esplèndid. S’aixeca el teló. Xavier Guitó és l’home que seu tocant el piano en una aurèola de fum. Apareix Roger Mas amb una guitarra electroacústica i la resta de músics (guitarra elèctrica, baix i bateria). Inicien de ple el concert amb l’home i l’elefant. Poc a poc, les cançons del seu nou dics, Mística Domèstica, es van desgranant com gotes tendres de gibrella. Es crea, tema rere tema, un ambient acollidor, sento com la música sedueix la sala-meublé. La tempta, i cau cada cop més en els vicis de cadascuna de les seves notes. Mas, però, pinta cada cançó amb una petita introducció, a mig camí entre la reflexió esotèrica i l’humor. “Canto perquè la gent s’oblidi del que dic entre cançó i cançó”, afirma.

No falta una referència al filòsof Francesc Pujols. “El disc és un homenatge a ell”, confessa Mas. “Tal com està el món ara amb tantes vinyetes, caldria que ressuscités Francesc Pujols”, es queixa, just abans de tocar Oda a Francesc Pujols. Recordo que Quimi Portet també té una cançó dedicada a Pujols al disc La Terra és Plana. Pau Riba i Sisa també n’han fet referència. Vet aquí un dels molts punts d’unió entre Roger Mas i aquests tres cantautors. Les lletres, fregant moltes vegades el surrealisme infantil, tracen un seguit de línies paral·leles en els temes d’aquests músics.

La pell vessa sensibilitat, els cinc sentits es rendeixen a la música del solsonenc. El públic escolta en silenci, aplaudeix vigorosament, bada davant un dels cantautors joves amb més qualitat del panorama català actual, que reclama a crits un lloc més destacat en la jerarquia musical del nostre país.

Arriba el moment dels bisos. Torna a tocar El rei de les coses, la cançó que obre el Mística Domèstica (un disc que “el que té és que és curt”, segons el propi Roger Mas), i em fixo en un dels seus versos: Cargol treu banya i mira a la cara al rei de les coses. Bona metàfora d’ell mateix: treu la banya, mostra tot el que té, esplèndid, davant del públic, el seu rei de les coses.

Efectivament, Roger treu banya, puja cada cop més amunt. Despunta entre els joves cantautors catalans. I ja és hora que es reivindiqui com a rei d’algunes coses.

Queixes i reclamacions

Si els continguts d'aquest blog et semblen ofensius o de poca qualitat, queixa't aquí.

P.D: Que us bombin. De bon rotllo.

Quimet i la cofraria dels pescadors de Santa Garaula de les Espremulles

Recentment he rebut material fotogràfic d'en Quimet (Kimmyjunp) assajant els passos de Setmana Santa amb la cofraria de pescadors de Santa Garaula de les Espremulles, bonic poble situat al costat de Lauren Bacall ("país que imagino, al nord de l'Índia i a l'Oest del Nepal", segons l'astre intercomarcal Quimi Portet).
També sé de bona tinta que aquesta cofraria ha proposat a l'exelentíssim alcalde de Tarragona de solvència contrastada (per excelentíssim i per alcalde de Tarragona) la creació dels "passos vivents". Iniciaran questa tradició amb l'escenificació del pas del darrer sopar (ficar-se les botes i beure vi a raig a càrreg de l'ajuntament). Això és devoció!
Us mostro una fotografia d'en Quimet en ple assaig.


Declaracions de Quimet el del bombo: "Bum, bum, bum."

L'himne del Futbol Club Periodisme

Quan surten al camp

atiats per l'alcohol

saben que perdran

doncs no en saben, de futbol.

Gran defensa

com un mur de colador

aguantar tenen com tasca

fins que acabi el comptador.

Quan surten al camp...

Davantera sorruda

atacant com almogàvers

la pilota és pedra cantuda

ses cames, espases sobre cadàvers.

Quan surten al camp...

Porter de trenes maques

també monta bones festes

amb les mans a les butxaques

aturar un gol és una gesta.

Quan surten al camp...

Míster exemplar

a l'equip ha d'ordenar

sempre duu un bonic collar

i es deixa mantejar.

Quan surten al camp...

Algun putot ha maleït

aquest club tan animat

i és que en cada partit

cau algun jugador lesionat.

Quan surten al camp...

Cal una menció simpàtica

al rival més immediat:

Unió Esportiva informàtica

un derby sempre esperat.

Quan surten al camp...

L'himne està en ple proscés de composició musical i arranjaments.

Tí, tirorí, tirorá, tirorí, tirorí, tirorá, tirorito-tí-tó-tá (música del tetris, pels qui no llegiu cantant)

Gran aportació d'un grup de porcots-dements al carnestoltes de l'Estartit. Sortits de la Game Boy Advance de Roberto Dueñas,aquest grup incontrolat depeçes de Tetris van endur-se 85 euros (quedant quarts classificats,empatats amb un altre grup de porcots-dements), amb els que finançaran un sopar autàrquic i a porta tancada culminat per una orgía etílica (o no).
Per cert, entre les fitxes s'ha colat el pare d'en Robet, que té vocació de Wally (aviam qui el troba!).
Es veu que hi ha gent que té poca feina a la universitat... què hi farem , són periodistes...
P.D: M'he près la molèstia d'assenyalar almés savi i més sexy del grup perquè em (perdó, EL) distingiu bé en el mar de colors i quadrats que es va formar.

En Quimet ho ha aconseguit!!

Companys, us informo que tenim proves que en Quimet ha realitzat la seva fantasia sexual amb Maria Merçè Martorell (consellera de patrimoni de l'Ajuntament de Tarragona), amb la que somiava des de l'estiu. Cada dia desitjava més aquells llavis, aquells talons quilomètrics, aquelles cuixes... li era igual que fós del PP...
Crec que ploro d'emoció. O potser és que tinc la lent de contacte mal posada.
Vet aquíla foto que demostra el que he anunciat.


Quimet per líder espiritual del consell de Savis/sexis. Que Déu ens agafi confessats.

L'ambient d'un concert de Lax'n'busto

Vaig redactar aquest comentari farà un any llarg, enmig del furor que em desprenia aquest gran grup. Ara que ho veig amb perspectiva, potser em vaig passar. Semblo un crític subvencionat pels 40 en aquest escrit!! En tot cas,aquí ho té qui li interessi...

Tot és llest perquè hi hagi sort”. Així comença la cançó de Lax’n’busto Les nits del Liceu. És clar que no tractarem un concert d’aquests vendrellencs en un espai tan immaculat i emblemàtic de la Catalunya burgesa, però aquesta frase es pot aplicar a qualssevol concert. Tot calculat al mil·límetre, tal i com els hi agrada, tot mirat i remirat. Ara són en mans del destí. Ja és mitjanit passada, els teloners ja han acabat. Una darrera afinada a les guitarres i endavant!

El directe de Lax’n’busto sol ser una garantia de qualitat: el so és clar, els instruments es diferencien amb relativa facilitat i la veu s’entén. La posada en escena tampoc es queda enrera: en Pemi Fortuny, cantant del grup, sap com guanyar-se el públic, fruit d’anys damunt dels escenaris: sap moure el cos, salta, cau, es fa mal, gesticula molt amb les mans i introdueix petites variants a les cançons fent referència per exemple al poble on toquen.

En quant a la banda hi trobem en Cristian G. Montenegro, un dels guitarristes, que ha patit una malaltia de la que s’està recuperant: en Jimmy Pinyol movent les baquetes rere la bateria; en Pemi Rovirosa, l’altre guitarra, que fa cors i té molta compenetració amb l’altre Pemi, i en Jesús Rovira, el baixista, que fa cors i fins i tot canta alguna cançó.

Recentment han incorporat un nou membre al grup, el teclista Eduard Font, que aporta nous sons a una banda tradicionalment basada en les guitarres elèctriques, sense oblidar els sons enregistrats amb sintetitzador que utilitzen en molts temes.

En quant a públic, podríem parlar de gent que escolta rock en català en general: grups d’amics que van a concerts tant d’Els Pets com d’Obrint Pas o Lax’n’busto. També hi podem veure gent gran, acompanyants de nens que volien anar al seu primer concert concert o fins i tot fans del grup des dels seus inicis, fa uns setze anys.

Tocant el tema dels símbols i les connotacions nacionalistes, aquestes són escasses en els concerts de Lax’n’busto: el grup canta en català perquè és la llengua en la que parlen normalment, no per qüestions reivindicatives i independentistes. El mateix Pemi Fortuny ho remarca freqüentment en les entrevistes i concerts: “Crec que esta bé que es pugui cantar en català i en el que es vulgui” (primera emissió del programa Dotze Punts, on Lax’n’busto va interpretar el “La, la, la” d’en Serrat) ; “ Aquesta cançó (referint-se a Emiliano Zapata) l’hauríem de cantar en castellà. Així podriem anar per Mèxic a cantar-la. Però ni així ens deixarien fer-ho... Què hi farem, haurem de reivindicar la llengua, llavors. I mira que nosaltres mai ens fiquem en política...” (concert a Altafulla, 05-08-04). Com molt bé va dir en Fortuny, ells mai es fiquen en política. No envien missatges amb les cançons, no fan discursos nacionalistes entre els temes. Potser per això no solen haver-hi gaires senyeres, ni estelades, ni crits independentistes en els seus concerts. Però malgrat això son un dels grups més veterans i preparats del rock en català. Han arribat on són pels seus propis mèrits, sense cap ajut institucional ni ideològic. La gent els segueix per les seves ganes,pels seus directes, pels seus discs, no pel que pensin fora dels escenaris. La gent els segueix per la seva música. I ells fan música i prou.

Kimmyjump

Companys, us presento un dels meus líders espirituals. Es tracta de Joaquim Marmany (Quimet pels amics i Marmani per la guardia civil), un dels bandolers més veterans del ball de Serrallonga de Tarragona (juntament amb la Gemma, alias "abuela", que ja us presentaré) i fa una mica de "Pepito grillo" del grup: toca molt la pera i a més dóna bons consells. Un mestre dels savis/sexis amb títol homologat a l'Universitat de Riudoms.
Aquí teniu la foto que ens va enviar (i crec que a Joan Clos també) com a felicitació de Nadal.



Sense comentaris.

Perfil de mi mateix (que egocèntic! Semblo Marc Duran...)

L'autora d'aquesta meravella que no fa sinó augmentar el meu ego de savi/sexi és la magnífica Laura Millan (lalalalalalalalaaaaaaaa...). Moltes gràcies, xica!!

El 10 de juliol de 1987 Tarragona va veure néixer un personatge simpàtic, carismàtic i polifacètic: l’Uri Mas. Avui, Cerdanyola i la facultat de Periodisme de l’Autònoma gaudeixen de la seva presència atordidora. Però també Puigcerdà, Bèlgica i Tarragona l’han vist passejar distret, a l’esquena una guitarra i a la boca una cançó.
En el seu pelegrinatge particular ha desenvolupat un gran interès i habilitat per totes les arts. Ha fet tallers de pintura i d’escultura. Va estudiar art dramàtic durant un any i la seva mare té la teoria que això el va acabar de trastocar del tot. Ara escriu la seva primera novel·la. A més, fa dos anys i mig que és guitarrista del grup Amnea i mira de tirar endavant el seu somni de ser periodista musical.
Té per costum delectar els seus companys de classe amb excel·lents imitacions de personatges públics com Maragall, Aznar o alguns dels professors de la universitat. L’Uri és més coses que són difícils d’explicar. Com s’expliquen la simpatia que desprèn i el riure espontani, explosió sobtada d’energia optimista, que es combinen amb moments d’actitud reflexiva d’aquell que escriu i llegeix cada mot sabedor que és molt fràgil i tot i així fent-lo més gran amb la força de la seva veu.

Perfil de LAURA MILLAN (lalalalalalalalaaaaaa...)

Amb La invenció de la solitud sobre la taula, immersa en un cafè de tarda de paper d’encenalls al bar de la seva facultat, Laura Millan Lombraña esbossa tímidament la seva vida. Paraules impreses vetllen la introspecció.
Pensa en Paul Auster. En el seu pare i el seu fill. En la solitud. En la bogeria. En ella. Recorda els estius, quan fugia del brogit grisós de Barcelona per refugiar-se al casa dels seus avis, en un petit poble de Palència. S’hi veu, passada pel filtre del temps, escrivint petits contes. Es recorda escrivint, intentant aprendre’n, descobrint-se, fent-ho sola. Pensa en les vagues tardes de divendres, quan feia segon de Batxillerat, en què es reunia amb uns amics per xerrar de literatura, llegir, crear. S’emmiralla amb la Laura de fa uns mesos, davant de la pre-inscripció universitària, dubtant entre la història o el periodisme. No es veu en cap professió que no estigui vinculada a l’escriptura. Ara, aprenent de periodista, passa estones mortes i confuses escrivint la seva primera novel·la. Pensa en Auster, en la solitud, en la bogeria, en ella. Embogeix sola, èbria dels sucs salobres de la vida. Boja solitud. Sola bogeria. Estem bojos perquè estem sols o estem sols perquè estem bojos?

La Por

Horror vacui. Pels passadissos pregons de la Vil·la Livia, troba el temps amagat rere cada bocí de vista. Horror Vacui. Recorda els darrers versos de Canigó, visualitza els tristos campanars en l’ocàs de la seva existència en cada columna de la casa. Al seu costat, la Lida li estova la rigidesa del gest. Quantes festes, quanta vida, quantes projeccions tenia qui fundà aquesta vil·la! Quanta grandesa va oferir a l’antiga Roma! Però... Quanta n’ha quedat fins als nostres dies? Només tones de pedra groguenca eixuta pel record. EL color s’ha fet gris, la vida una expiració angoixant i remota.

- La plenitud feta crisi- deixa anar, cansat pels cops cognistius que li etziben els murs a cada passa.

- O l’alegria feta temps.- Objecta la Lida. El mira amb uns ulls grans, d’ametlla, on dues perles negres dansen compassades entre dues plaques d’ivori vernissat. Giren, tomben, pugen, baixen, contornen, rellegeixen, neguitegen, abracen, somriuen, embadaleixen, viuen i maten. Horror vacui. Fins i tot els seus ulls en tenen.

Segueix vagant per aquell silenci fet monument preguntant-se fins quan podran resistir el pes de més de dos mil anys d’existència sobre les espatlles nues, pobres, esquinçades per l’oblit.

Entren en una sala fosca, sense finestres, il·luminada tan sols per la claror que pugui venir de l’atrium, ara ennuvolat. No hi ha res. És completament buida. Però la llum fa posar la pols en peu de guerra i la seva revolució inunda cada racó de la cambra. Horror vacui, fins i tot la pols en té. Aixeca siluetes, fantasmes ombrívols que volen tornar a la llum del pati, recoberts com han estat d’alè pèrfid de mort. S’enmiralla en l’espiral de fum lumínic. Es veu a ell mateix passant la seva vida, fent el que sempre han volgut fer. I es pregunta, què en quedarà? De què servirà tot plegat? Tindrà por de la seva pròpia vida, a l’Estígia, quan doni la moneda a Caront? La mort l’omplirà més que la vida? I si no mor? I si queda tancat en un niu de pols, intentant patèticament reviure cada cop que algú s’hi endinsi? No és això pitjor?

- Roger, mira això...

El sol ha tornat a sortir. Il·lumina l’aigua estancada de l’impluvium, reflectint un dels murs del pati. Hi ha pintat un jardí. Un jardí ple d’arbres, de fulles, de fruits, d’ocells. De blau, de verd, de roig, de groc. Els ocells, immòbils, semblen voler sortir de la carcassa de pintura que els ha congelat eternament per volar pel cel dibuixat, per tastar els fruits, per piular, per fer el niu. Per viure. El vent vol fer moure la fulla cromada del mur, que flota hieràtica sobre la gespa tendra de primavera. Horror vacui. Fins i tot els murs en tenen.

Ara l’aigua els reflexa a ells i es veuen enmig de la pintura, traient el cap entre l’arbreda. Fugint per sempre d’aquest pla de realitat i imprimint-se entre la policromia inventada, intentant per sempre atrapar una dolça fruita, sense arribar mai a palpar-la. Perseguint-se, es perden ells mateixos. Són pols en el seu buit.

Cronos, a dinar...

El temps és un efecte secundari de la vida, no el seu fil conductor. Temps és el resultat de les nostres accions a l'hora de pujar al darrer vaixell. Temps és aliat d'Esclavitud i d'Història, no de Llibertat i de Present. Què és Temps davant de la immensitat del mar? Té res a fer Temps davant d'Amor? Temps és l'espurna que encén la vida. I si la vida crema, que ens impregni amb el seu raig d'ivori i de pols de sofre fins a fondre'ns en un de sol. Saber en tocar-te què vols ser quan siguis gran, imaginar quan t'ensumo el cabell a qui has odiat, a qui has admirat. A qui has estimat. Perquè no som com aquells herois de teló vermell que surten a les pel·lícules. No podem acceptar renunciar a tot el que hem conegut per l'altre, sinó enriquir la nostra vida amb ell. Sentir com si el mirall de la vida s'hagués esbocinat per complet i veure'ns a nosaltres mateixos cara a cara, i acceptar les diferències de fons que no hem d'amagar per por o avorriment. Temps sabrà esculpir en nosaltres el que compartim i ens farà dignes de la vida. Temps ens farà més savis, fins que reclami la seva part del tracte. Això no vol dir cenyir-se a l'amor, sinó acceptar-lo com a inevitable en nosaltres. Potser més inevitable que l'odi o l’egoisme. Potser, només potser... Això vol dir cremar la vida amb un mirall al costat que t'entengui en tot moment, on puguis mostrar-te tal i com ets. Temps ja farà el judici i donarà la raó. Si la vida crema, no ens protegim del seu baf embriagador. Volem més vida. Brilla més, brilla més...

Tormenta política por el arte sacro de Lleida

Mientras Maragall quiere librar las obras del Museu Diocesà a Aragó, CiU i ERC se oponen.

El presidente de la Generalitat, Pascual Maragall, declaró ayer su voluntad de devolver las 92 piezas de arte sacro que estan en Lleida desde hace más de un siglo. Las declaraciones fueron criticadas por CiU y ERC, que estudian una iniciativa parlamentaria para este tema.
El gobierno no quiere intervenir en el asunto. Carmen Calvo, ministra de Cultura, aseguró que “el Gobierno debe ser prudente y esperar” a que la Santa Sede se pronuncie definitivamente y recordó que la Moncloa no puede efectuar gestiones, de forma oficial, con un obispado.

Maria Teresa Hernández De la Vega animó al socialismo catalán a efectuar un gesto similar al que hizo el PSOE de Castilla y León con los Papeles de Salamanca con el arte sacro aragonés que retiene el obispado de Lérida desoyendo cinco órdenes del Vaticano para devolverlo a Barbastro-Monzón.

El PP aragonés reunió unas 42.200 firmas de aragoneses que reclaman la vuelta a la comunidad de las piezas de arte sacro. Los populares decidieron ayer prolongar esta campaña y volvieron a cargar contra el Gobierno aragonés y el central, por su "apatía" en esta polémica, y contra el obispo ilerdense por negarse a cumplir una sentencia del Vaticano.