Mots com pols sobre lava incerta

Et diria que som sols,
però hi ha massa paraules
que ens vetllen.

Recordes quan, feréstegs,
vam travessar la clamàtide crepuscular?
Hi vam trobar les paraules
que un dia els antics savis
van remugar
i ningú va sentir.
Aquelles paraules
que van quedar orfes
com una gota de pluja
al fons de la gola
tèbia i salada
de l'infant.

Ens hi vam banyar
deixant que les lletres ens llepessin
i juguéssin a ser els déus del món
-els nostres déus-
mentre furgaven, curioses,
un desig d'arestes blaves.

I, surant, sense voler,
ens vam empassar alguns mots.

Paraules que ara som,
que en hores vagues
enre repetim, adormits.

Mots que brollen com pols
sobre un mar de lava incerta
i que ens cremen les vores de les dents.

Et diria que som sols,
però hi ha tantes paraules...