Exercici #2

Noia d'ulls tristos,
duus el caos a la galta.

I quan baixo a l'avern dels meus misteris
m'il·lumina pensar que et desconec
i que m'enamoro d'un mirall,
d'una imatge que no és altra
que la que vull que sigui.

La més maca de totes les reines
i la més banal de les conxorxes.

Ho sé tot de tu
perquè ets un full fet d'algues i desmais
més blanc que un cel d'encès solstici
i t'escric
i t'imagino les entranyes
i et guixo cincumstàncies
i et gravo sobre el ventre
la vida que per mi vas escolant.

Ho sé tot de tu
t'he creat en hores cromàtiques
i m'he obert de bat a bat
les portes de dos universos:
el meu, impàvid demiurg
equilibrista coix dels meus passats,
i el teu, realment inventat
inventadament real.

I mai moriràs per mi
fins el dia que algun mot de futur cuit
o d'idea massissa
trenqui per sempre el meu teu mirall
i perdi per sempre
aquella noia d'ulls tristos
que duia el caos a la galta.