“No sóc ruc dins del meu cap. Les orelles encara no m’han crescut”

ENTREVISTA - Federico Fernández Paradero, sense sostre

Dubte. I si s’ho pren malament? A la plaça de l’Hospital, assegut a la terrassa del bar El Jardí, examino el posat d’un home que hi ha assegut vora les escales d’enfront de la Biblioteca Nacional de Catalunya. Duu una gorra blanca, un jersei gris amb caputxa i texans. El seu posat és seriós, dur. Les arrugues de la cara se li marquen com anys en la façana que té al davant. El cafè se’m refreda. No em decideixo a anar a parlar-hi. Veig com un home alt i amb barba se li acosta fent ziga-zagues. Li pregunto al cambrer de la terrassa si coneix l’home que ara s’ha assegut al costat de l’home de la gorra blanca. Em diu que no de manera personal, però em comenta que és un vagabund que ve cada tarda. Bé, ja tinc un vagabund. Però i l’home de la gorra blanca? Veig que parla animosament amb el vagabund. El cafè ja se m’ha refredat. Sense acabar-lo, pago i prenc la decisió. Parlaré amb el misteriós home de la gorra blanca.

El saludo un xic tímid. Però ell, content de tenir companyia, em convida ràpidament a seure al terra. L’altre home, l’alt i barbat, s’ha ficat a escoltar música amb un petit reproductor. Té la veu ronca completament i canta alguna cançó que malgrat el meu bagatge musical no puc reconèixer.

L’home de la gorra blanca, només començar a parlar, se li escapa una paraula en francès. Rectifica immediatament i s’excusa. “És que vinc de França”. Això no és cap problema. Perquè es senti més còmode, li adverteixo que jo també en sé, i l’entrevista – o més aviat, conversa – amb Federico Fernández, un sense sostre, es desenvolupa plàcidament i en dos idiomes.

- Així que vostè és francès...

No. Jo he nascut a Espanya, a Orense, però fa molt de temps que vaig marxar. Els meus pares se’m van endur a França, a París, fa trenta-tres anys. Tenia quinze anys. Ara en tinc quaranta-vuit. El meu pare...

Federico es queda en silenci. “És difícil d’explicar...”, murmura, furgant en el seu passat.

Quan tenia cinc anys, el meu pare va morir. Quan tenia vuit anys, la meva mare s’havia tornat a casar. Ella i el meu padrastre, que em va acollir com un fill, em van dura Barcelona. Vam comprar un pis a la Meridiana, al costat de La Ruleta. Vaig estar aquí fins als quinze anys. I des d’aleshores fins fa un any i mig no he tornat més a Espanya, perquè vam marxar a França. Vaig treballar-hi disset anys. Després, una de les meves germanes em va venir a buscar perquè tornés cap aquí. Jo estava a l’atur.

-Quan va tornar, què va fer?

Vaig estar unes setmanes aquí a Barcelona, al pis de la meva germana. Però no volia ser una càrrega per ella i un matí, sense avisar, vaig marxar a Madrid. La meva germana va avisar a tota la policia de Barcelona perquè em busqués perquè no sabia on havia anat i creia que era mort. Fa només un mes i mig que he tornat. Quan vaig tornar a veure la meva germana, ella s’alegrà molt que no m’hagués passat res.

- De nou a Barcelona, ha tornat a viure amb la seva germana?

No. Un cop vaig tornar a ser aquí vaig viure com vaig poder, com la gent del carrer. Però cal anar amb compte, perquè, de gent que viu al carrer, n’hi ha de bona i de dolenta, n’hi ha de bruta i n’hi ha de neta. Jo sóc molt net i em busco la vida. Sempre estic amunt i avall, no com aquest home (assenyalant al vagabund alt i barbat, que no el sent), sempre emborratxant-se. Tampoc m’he punxat mai. Ara estic a la creu Roja de Poblenou, dormo allí. I Sinó dormo al carrer.

- Recorda alguna cosa de la Barcelona de la seva infantesa que encara es conservi ara?

No. Quan vaig tornar, vaig veure la Barceloneta molt canviada. Ara em perdo. Tots els edificis han canviat. Jo havia conegut la Barceloneta abans, i era un abocador. Ara és el port, hi ha el Maremàgnum, ha millorat molt. Abans era una merda, ara és un palau.

Pel que fa a la Meridiana, on vivia, hi havia la Renfe davant.Ara no hi ha Renfe. A l’acadèmia on vaig anar ara hi ha una comissaria. El pis de la meva mare ha quedat intacte, ningú l’ha tocat, però ha canviat tot al seu voltant.

- Deu causar un gran impacte veure des del teu pis, on no ha canviat res, el carrer, que ha canviat completament...

I tant! Abans des del balcó de casa la meva mare veia la Renfe. Ara només hi ha edificis al voltant. És que trenta anys fora és molt temps...

-Vostè ha viscut a París, Madrid i Barcelona. Quina ciutat li ha agradat més?

Em trobo millor aquí, a Barcelona, que a Madrid. No hi ha el mateix ambient, no hi ha el mateix caràcter. La mentalitat de la gent és diferent. Pel que fa a París, allí és tot molt més car. Per exemple, a París pagues sis euros per un paquet de cigars quan aquí en pagues dos. Però allí cobres més. Per exemple,

a França els aturats tenim el subsidi d’atur fins l’any de la jubilació. I cada mes cobro, fins i tot ara que sóc aquí.

- Abans em parlava del pis que la seva mare tenia a la Meridiana. Viu allí?

No. El pis de la meva mare està desocupat des de fa 14 anys.

- I no l’han llogat mai?

No. No volem llogar-lo. Ni vendre’l tampoc. Mira, jo estic al carrer i tinc un pis.

- Aleshores, perquè no va al pis?

Perquè no...

La Mirada se li perd en l’infinit. Calla uns segons.

Perquè no. Perquè vull viure al carrer. Jo podria anar-hi a dormir, perquè està en perfectes condicions, però no. Dormo al carrer.

- I a Madrid on vivia?

També al carrer, treballant amb els gitanos.

- Ha tingut algun problema amb la paperassa administrativa que comporta canviar de país?

Ara tinc alguns problemes perquè em van robar tots els papers. Va ser fa un mes i mig, a la Plaça Catalunya. Dos nois em van tallar la ronyonera per darrera i van marxar corrents amb ella, I allí dins hi duia tot els papers. Ara m’estic barallant perquè em facin el DNI. Mira...

Treu de la cartera uns papers. Són per renovar el DNI.

Me’l donen demà.

- Li ha costat molt que li refessin el DNI?

No, però he perdut molt de temps fent-ho. Vaig anar primer a Plaça Catalunya, després a Navas, després al Clot, a l’Ajuntament i després a la Plaça d’Espanya. Un cop allí em diuen que si no estic empadronat aquí no poden donar-me el DNI. Jo estic empadronat a França, i com que aquí no tinc domicili fix, no m’ho podien fer. I la meva germana ha hagut d’anar a empadronar-me com si visqués a casa seva.

- Què pensa fer en un futur immediat?

De moment, estic esperant aveure siveig una noia que normalment passa per aquí. Després no ho sé. Tu potser ho tens tot planificat perquè deus ser molt intel·ligent, i jo potser sóc ruc. Però no sóc ruc dins del meu cap. Les orelles encara no m’han crescut. O potser les tinc, no ho sé...

El mal del pollastre

Una gallina pica, xica, tica i ballarica tenia dos pollets pics, xics, tics i ballarics.


Ara només en té un. És el mal del pollastre.

Discurs inaugural de la senyora Cràcia en la inauguració del canal Telestates

"Bona nit, senyores i senyors teleespectadors. Benvinguts a Telestates, el primer canal televisiu públic i estatal d'Espanya. Podria parlar de la nostra meravellosa i variada programació, dels nostres famosos presentadors, del que podem oferir que no ténen les altres televisions. Però no, deixo aquests temes per les altres cadenes. El que vull en aquests primers moments de vida de Telestates és respondre a la pregunta que molts de vostès s'estan fent ara mateix: Cal una televisíó de l'Estat? La resposta a aquesta pregunta és, si més no, confusa.

Passem a analitzar alguns aspectes de la televisió actual per poder respondre aquesta qüestió. Ens trobem davant d'un declivi de continguts en la televisió, en la que impera l'audiència. Aplicant el Panem et circenses, les cadenes ofereixen una graella televisiva basada en les comèdies de situació, els famosos culebrots, els programes d'humor picant i fàcil i les pel·lícules. Però sempre tenint com a referent vàlid i jutge universal l'audiència. Els directius de les cadenes es justifiquen dient "És el que la gent vol". Però ens preguntem, Què és abans, l'ou o la gallina? Qui ha d'oferir una bona programació educativa i cultural, les cadenes o els consumidors? Hem d'esperar a que la gent, mancada de l'anomenada cultura televisiva (i la cultura en general), sàpiga demanar el que no coneix? És senzill decantar-se per la morbositat de veure plorar una dona empolainada, o pel riure fàcil cada cop que es pronuncia la paraula teta.

Però la Televisió Digital Terrestre obre un nou horizó de possibilitats: amb la possibilitat d'emetre més canals i la tematització d'aquests, molts d'entre ells es poden dedicar a la difusió del debat crític però moderat i entès en els temes tractats, de l'art, la cultura i la literatua, de la música no comercial, de les noves lleis aprovades pels parlaments, de les peculiaritats i distincions regionals... Tot un univers de canals que s'obre només encenent el monitor al que està ara enganxat.

Pel que fa a la publicitat, aquesta s'ha concertit en una rèmora per una televisió de qualitat. Al igual que els programes, els anuncis busquen captar al màxim l'atenció de l'espectador en el mínim temps possible. Això fa que dóni els missatges mastegats i el receptor no hagi de dur a terme cap activitat mental el suficientment profunda per extreure les seves pròpies idees i conclusions. A més, si una televisió té poca audiència, la publicitat arriba a menys gent i els productors no anuncien aquests productes en aquelles cadenes. I, tenint en compte que la publicitat és la principal font d'ingressos de la televisió, això és un problema a tenir en compte.

La transmissió educativa i cultural i la difusió dels valors humans i democràtics són fonamentals en una societat en la que actualment impera la llei del més fort, en una cultura supeditada al mercat. En un món globalitzat com és l'actual, cal refermar la nostra personalitat i els nostres traços regionals per no pèrdre'ns entre tanta gent. Cal saber quin som per poder entendre als altres, i la televisió juga un paper fonamental en aquesta tasca com a mitjà de comunicació de masses. Cal tornar als ideals que van marcar els inicis de la televisió a Europa, una televisió pública, educativa i cultural.

Però aquesta tasca no és fàcil. Les idees neoliberals premien per damunt de tot el mercat, la no-intervenció de l'Estat i el benefici a curt termini. Implantar una televisió educativa i de qualitat no és rendible a curt termini. Però cal intentar-ho, cal educar a la gent, cal ensenyar-li com mirar televisió, cal donar-li les pautes perquè pugui decidir per ella mateixa, cal fer que s'entengui i entengui el món. I en un món dominat pel fervorós capitalisme, creiem que només els Estats poden dur a terme aquesta tasca. La TDT ens en dóna l'oportunitat, tenim el projecte i les ganes necessàries per dur-lo a terme i confiem que amb el temps, aquest projecte donarà els seus fruits.

Volem remarcar que aquesta no és una televisió del govern, sinó que pertany únicament a l'Estat. L'estat democràtic, l'estat de tothom. I tots podem expressar-nos en ell, tots hi tenim veu i cabuda. La pluralitat és una de les bases d'una televisió amb les característiques que busquem.

Vull acabar aquest discurs anunciant-vos que aquesta nova cadena no té programació. El factor sorpresa és una de les característiques que fan desenvolupar la intel·ligència i les estratègies lògiques per intentar preveure fets que es dónen amb una certa reiteració en el temps. El desenvolupament de l'enginy i la intel·ligència és bàsic per entendre el nostre projecte televisiu.

(Mentrestant, a la part inferior de la pantalla apareix un anunci que diu "Si pots endevinar quina és la programació de Telestates, envia un missatge amb la paraula Telestates punt la graella del dimecres als 5555. Les 500 primeres persones que ho encertin rebran de franc un magnífic pela-pipes automàtic")

Res més. Bona nit i benvinguts a Telestates. Us ha parlat la directora del canal, la senyora Cràcia. Demo Cràcia."

Quan et trobi, serà fred quan et trobi

"A ver si podemos quedar algun día, y hacemos un café".
Així va acabar la conversa (o entrevista) amb en Fede, un sense-sostre françès, de mirada ferma i un xic arrogant. Està clar que, malgrat el desig amb què vam acabar de parlar, cap dels dos ens esforçarem en tornar-nos a veure. Quan ens acomiadavem, dins del meu cap (que faig servir bàsicament per enregistrar les cançons que composen la banda sonora de la meva vida), sonava Quan et trobi, d'Els Pets. La meva ment deia a en Fede: "Quan et trobi pel carrer, les paraules assajades entre les hores de nit sense son es faran vent esperant que una mirada trenqui el glaç d'un silenci boirós".
Va ser una entrevista estranya. Vaig acostar-me a ell després d'estar vint minuts decidint si fer-ho o no. Un cafè fred va ser l'indici que em deia que havia passat massa temps al cafè des d'on es podia veure el possible sense sostre. Quan vaig ser-hi, en Fede es va posar completament a la defensiva. Potser ja l'havia entrevistat algun altre company de classe (és el que passa quan deixes l'entrevista per l'últim moment...). "Qué? Quieres saber cómo vivo? Yo no soy sucio! No me he pinchado nunca!", em deia. Jo, que encara no li havia dit què venia a fer, vaig decidir mentir-li. "No, quiero hablar con usted sobre Barcelona. Estoy haciendo un reportaje sobre la rambla y sus alrededores". Aleshores la conversa es va anar suavitzant. Em va dir que era francès. "Francés? Moi je parle français aussi!", vaig exclamar. Aleshores, el bilinguisme va imperar.
Vam començar parlant de la Barceloneta, que ha canviat moltíssim des que en Fede va marxar de Barcelona, fa trenta-tres anys. Poc a poc, en Fede s'anava calmant, s'anava sentint més còmode. I jo també, la veritat. Va començar a parlar d'ell, de les seves germanes, de la seva mare... Va acabar explicant-me la seva vida i els problemes que té visquent als carrers de Barcelona. Era el que volia sentir.
Havia aconseguit la meva entrevista. Però... havia fet bé mentint a en Fede sobre el tema de l'entrevista? El final justifica els mitjans? No, esà clar que no. Però què podia fer? Tornar enrera i dir-li "Oye, Fede, que era broma, que quería hablar contigo porque eres un pobre sin techo y gracias a tí me avaluarán una asignatura que pagan mis padres"? La veritat sol ser més dolorosa si no la dius quan en tens l'avinentessa... Vaig marxar capcot cap a casa per transciure l'entrevista robada.
Mentre passava l'entrevista a ordinador (feina que torno a titllar de, com a mínim, feixuga), anava recomposant mentalment la vida d'en Fede. I em feia creus que pogués viure al carrer tenint el pis de la seva mare en perfectes condicions i deshabitat i una germana que l'allotjaria de grad a casa seva. Vaig comnçar a especular sobre les raons que posia tenir aquell bon home per viure al carrer. M'inventava milers d'arguments, l'un més absurd que l'anterior: que la mare va morir al pis, que la mare va morir assassinada al pis, que la mare va morir assassinada per en Fede al pis, que la mare va morir assasinada per en Fede i va ser enterrada al pis... Perdut en aquestes cabil·lacions, l'únic que vaig veure clar és que la tarda s'havia esvaït d'entre els meus dits pensant en bajanades dignes d'una novel·la de Conan Doyle o d'Edgar Allan Poe.
L'endemà, quan vaig arribar a classe, un company em va preguntar "Ja li has fet l'entrevista al teu sense sostre?". Un altre va comentar "Jo la vaig fer pels voltants de Plaça Catalunya, que n'hi ha molts". I un tercer va afegir "El meu era molt simpàtic!". Som inhumans! Tractem aquella gent com si fóssin mercaderies!! Segurament només era un parany lingüístic i els meus companys no ho havien dit amb cap mala intenció, però aquella va ser una altra reflexió que va entristir-me una mica més i va fer resorgir en mi els fantasmes de la culpabilitat del dia anterior.
Aquella tarda, acabant d'enllestir l'entrevista, em vaig plantejar de no entregar-la. Em vaig aprofitar de la vida i la sort d'una persona per una nota d'universitat, i a sobre sense el seu consentiment!
En aquell moment, pel meu cap va tornar a sonar Quan et trobi. "Quan et trobi pel carrer, la conversa desganada i l'adéu ràpid d'un petó nerviós seran l'epíleg d'una ocasió escapada i preludi d'un hivern, dòcil, gris i somnolent com les busques d'un rellotge vell".
Quan et trobi, farà fred quan et trobi.

Quan et trobi, serà fred quan et trobi.

I és que uns tant i altres tant poc...

Recomano aquest vídeo a tots els amants de la música.
Res més a dir. M'ha impressionat.

"Jo, robot"

Coincidint amb el dia de la llibertat d'expressió, els robots i les màquines reclamen el seu espai als mitjans de manipulació de masses. Per aquesta causa, diversos robots provinents del món del cinema i la faràndula en general han obert la seva vida privada als objectius de les càmeres. Així, els humans humans i inhumans veuràn que les màquines no representen un col·lectiu hostil i antipàtic en la seva gran majoria, exceptuant alguns casos, com ara els androides de "La Guerra de les Galàxies", HAL 9000 de "2001: Odissea a l'espai" i alguns dolents de Star Trek. També afirmen que el protagonista de "Jo, robot", va actuar enganyat pel director i guionistes del film i sota els efectes del Cànnabis. En solidaritat amb ell, l'eslògan de la seva campanya de sensibilització és el mateix nom del film. Els problemes del copyright s'han esvaït perquè les computadores que ho havien de processar s'han declarat en vaga.

Us adjunto una de les millors fotografies realitzades per la campanya.

Com veieu, està clar que el carismàtic intel·lectual R2D2 viu COM MOLTS DE NOSALTRES.

I ara us deixo, que agafo el jet privat per anar de la sala dels ordinadors al menjador dels yacuzzis a reunir-me amb unes titis i fer una orgia piromusical.

Mucha policía, poco Amenós!

Extret de la web del Gremi de Santfarts de Tarragona:

"El webmaster d'aquest espai corrupte, el també corrupte, Jordi Amenós, ha estat detingut per la Guàrdia Civil aquesta matinada acusat de penjar imatges manipulades a la xarxa des de l'any 2003 fins a l'actualitat. Les Forces de l'Ordre han executat la recerca i captura internacional fruit de les nombroses denúncies presentades per algunes institucions i particulars com: Opus Dei, Associació Amics de Cesar August, Tamborileros de Calanda, Associació Amics del Caganer, Ayuntamiento de Pamplona, Club de Fans de Harry Potter, Fundación FAES, Museo Galeria dell'Accademia de Florència, Club de Fans de Darth Vader, Excm. Ajuntament de Tarragona, Casa Real, Santa Seu del Vaticà, Fuerzas Armadas Españolas, Generalitat de Catalunya, Unesco, Alfonso Urdaci, Hble. Consellera Montserrat Tura, Santa Claus i SS.MM. els Reis Mags.

S'enfronta a una possible condemna de 15 anys d'inhabilitació en el càrrec. En aquests moments, està sent sotmès a sensibles descàrregues elèctriques de només 340v per a que confessi les claus d'accès d'aquest espai web i així poder procedir a la seva clausura immediata."

Proposo cuinar un pastís amb una llima dins i passar-li al Jordi. Per cert, fixeu-vos en el que duu escrit al guix del braç dret: la consigna ultra-revolucionària "Visca Kimyjump!".

Espectacular.