Cronos, a dinar...

El temps és un efecte secundari de la vida, no el seu fil conductor. Temps és el resultat de les nostres accions a l'hora de pujar al darrer vaixell. Temps és aliat d'Esclavitud i d'Història, no de Llibertat i de Present. Què és Temps davant de la immensitat del mar? Té res a fer Temps davant d'Amor? Temps és l'espurna que encén la vida. I si la vida crema, que ens impregni amb el seu raig d'ivori i de pols de sofre fins a fondre'ns en un de sol. Saber en tocar-te què vols ser quan siguis gran, imaginar quan t'ensumo el cabell a qui has odiat, a qui has admirat. A qui has estimat. Perquè no som com aquells herois de teló vermell que surten a les pel·lícules. No podem acceptar renunciar a tot el que hem conegut per l'altre, sinó enriquir la nostra vida amb ell. Sentir com si el mirall de la vida s'hagués esbocinat per complet i veure'ns a nosaltres mateixos cara a cara, i acceptar les diferències de fons que no hem d'amagar per por o avorriment. Temps sabrà esculpir en nosaltres el que compartim i ens farà dignes de la vida. Temps ens farà més savis, fins que reclami la seva part del tracte. Això no vol dir cenyir-se a l'amor, sinó acceptar-lo com a inevitable en nosaltres. Potser més inevitable que l'odi o l’egoisme. Potser, només potser... Això vol dir cremar la vida amb un mirall al costat que t'entengui en tot moment, on puguis mostrar-te tal i com ets. Temps ja farà el judici i donarà la raó. Si la vida crema, no ens protegim del seu baf embriagador. Volem més vida. Brilla més, brilla més...