“Amb música ho escoltaries potser millor”

(Salvador Espriu a El caminant i el mur)

Et diré sempre la veritat.
I si et parlo tan sovint de la meva
quotidiana, solitària mort,
i amb cruel accent carrego
aquesta única sil·laba
del meu petit saber,
és sols perquè m’agradaria que sentissis
dintre teu, ben endins, on acaba
el fred camí al teu darrer sepulcre,
com humilment, silenciós,
t’estimo.
Veus? El suau vent a l’herba,
i tu i jo, una dona i un home,
i tots els noms de tan fràgil bellesa,
i aquesta tarda per a nosaltres
potser immortal.
Però no vols endevinar mai als meus ulls
qui sóc jo, com sóc jo, i ara m’omples
de buida, densa, sorollosa
argila de paraules,
fins a fer-ne un insalvable mur,
aquest curt pas
que ja del tot em separa
de tu.

Mon triste ami

Llum.

Aprèn a parlar amb la fosca
i palpa la cara oculta e la lluna
si vols trobar un poc més de llum.

Beu d'acords i mots acrílics
i que l'art, com una onada, et dugui lluny,
si vols buscar gotes de llum.

Desvetlla el full que, de tant blanc,
vomita estones d'actius oracles
i recull els versos que surin
entre el baf groc d'esperes vanes.

Versos de llum,
suaus com la pell de mandarina,
com un matís a la mort,
com una rosa seca
entre les fulles d'un llibre antic.

Versos de llum vas trobar en tu
com fars d'encís en la llacuna
que el món un dia es va endur.

Plora, poeta,
mon triste ami.