Carnestoltes

(Poema iniciat per Víctor Albadalejo de camí cap a Bordils i acabat per un servidor avui mateix).

El tambor és una excusa
perquè les ombres
avancin els cossos.

L'antifaç, la pell
autèntica amb gomes
fetes d'ossos.

Trepitjant amb
botes d'or
cortines de colors
contes, fades i cap-grossos.

Perseguir el sogre a cops d'escombra
o un calb amb tisores de
jardiner,
per carnaval tot s'hi val,
el blanc i el negre són
el mateix.

Llepa amb licantropia
les espurnes verdes de l'es naus d'encís
que un dia et van dur un destí
massa gran pels teus turmells
de cera encesa.

Entre mescles mnemotècniques
recordant que som espècies
que dónen gust al ventre
antonomàsic de Gea.

Neu.
Nevem com dissidències
lliscant pel front
brillant d'aurigues.

I com sempre som qui erem
sent només perfums d'espera.

Fins quan comptarà onades

Qui trenca els tons de l'alba estesa
en mil tendreses d'arcs daurats
per ser en el teu timbre
síl·labes d'argent,
paraules i vent,
traça esteses al sol
les plomes del seu vol
agre i terrós
cap a les cavitats del son
on camins d'heura madura,
entre resina,
guien la vida.

Qui atia veles
per seguir les sirenes
que tens tancada entre les reixes
del teu cos
no troba roca ni naufragi,
Tan sols cerca, boig,
les veus que un dia
el van dur
a trobar el plor.

Qui busca els colors d'aire
de la teva vista encegadora
tem l'absurd de submergir-se
en les mars del dubte
on la llum sols brolla en vers
i la nit s'endú el seu esma.

I pensa
fins quan comptarà onades.