Exercici #3

Perdudes totes les partitures,
sóc una sinestèsia mal cromada.
Sono en tots els tons alhora

i exploto

i els sons en diàspora
fermenten les veus dels meus aurors
i se m'enduen.

Que tristanent catàrquic és escriure per buidar-se
i no trobar-se a les entranyes més paraules,
més imatges, més llavors de tinta i plor.
Encegat només per un gargot tou i sublim
èxtasi d'una expressió encesa.

Com els que, per sublimar una passió,
no saben fer més que nafrar-se
polir-se l'or dels cossos
i fregar-se amb les parpelles
els pòmuls i les cuixes.

Entossudint-se en arribar pel cos
a les darreres tanques de l'ànima...

Buscant-se les entranyes per tots els forats
i llepant-se els olimps i els déus del seu plaer
i xocar, xocar, xocar.

I no ententre com les veles del seus jos
no es curven amb el vent del l'eros
com es curven els seus cossos
a cada excelsa conspiració d'impulsos
xocants, xocants, xocants.

I no veure com aquest fermall d'indiferències
cau sota el pes del seu desig,
intentant ser fargues, martells i encluses
xocant, xocant, xocant.

Tristes cadenes les que lliguen el sentir
als pous tortuosos de la ploma morta.