Perfil de LAURA MILLAN (lalalalalalalalaaaaaa...)

Amb La invenció de la solitud sobre la taula, immersa en un cafè de tarda de paper d’encenalls al bar de la seva facultat, Laura Millan Lombraña esbossa tímidament la seva vida. Paraules impreses vetllen la introspecció.
Pensa en Paul Auster. En el seu pare i el seu fill. En la solitud. En la bogeria. En ella. Recorda els estius, quan fugia del brogit grisós de Barcelona per refugiar-se al casa dels seus avis, en un petit poble de Palència. S’hi veu, passada pel filtre del temps, escrivint petits contes. Es recorda escrivint, intentant aprendre’n, descobrint-se, fent-ho sola. Pensa en les vagues tardes de divendres, quan feia segon de Batxillerat, en què es reunia amb uns amics per xerrar de literatura, llegir, crear. S’emmiralla amb la Laura de fa uns mesos, davant de la pre-inscripció universitària, dubtant entre la història o el periodisme. No es veu en cap professió que no estigui vinculada a l’escriptura. Ara, aprenent de periodista, passa estones mortes i confuses escrivint la seva primera novel·la. Pensa en Auster, en la solitud, en la bogeria, en ella. Embogeix sola, èbria dels sucs salobres de la vida. Boja solitud. Sola bogeria. Estem bojos perquè estem sols o estem sols perquè estem bojos?