La Por

Horror vacui. Pels passadissos pregons de la Vil·la Livia, troba el temps amagat rere cada bocí de vista. Horror Vacui. Recorda els darrers versos de Canigó, visualitza els tristos campanars en l’ocàs de la seva existència en cada columna de la casa. Al seu costat, la Lida li estova la rigidesa del gest. Quantes festes, quanta vida, quantes projeccions tenia qui fundà aquesta vil·la! Quanta grandesa va oferir a l’antiga Roma! Però... Quanta n’ha quedat fins als nostres dies? Només tones de pedra groguenca eixuta pel record. EL color s’ha fet gris, la vida una expiració angoixant i remota.

- La plenitud feta crisi- deixa anar, cansat pels cops cognistius que li etziben els murs a cada passa.

- O l’alegria feta temps.- Objecta la Lida. El mira amb uns ulls grans, d’ametlla, on dues perles negres dansen compassades entre dues plaques d’ivori vernissat. Giren, tomben, pugen, baixen, contornen, rellegeixen, neguitegen, abracen, somriuen, embadaleixen, viuen i maten. Horror vacui. Fins i tot els seus ulls en tenen.

Segueix vagant per aquell silenci fet monument preguntant-se fins quan podran resistir el pes de més de dos mil anys d’existència sobre les espatlles nues, pobres, esquinçades per l’oblit.

Entren en una sala fosca, sense finestres, il·luminada tan sols per la claror que pugui venir de l’atrium, ara ennuvolat. No hi ha res. És completament buida. Però la llum fa posar la pols en peu de guerra i la seva revolució inunda cada racó de la cambra. Horror vacui, fins i tot la pols en té. Aixeca siluetes, fantasmes ombrívols que volen tornar a la llum del pati, recoberts com han estat d’alè pèrfid de mort. S’enmiralla en l’espiral de fum lumínic. Es veu a ell mateix passant la seva vida, fent el que sempre han volgut fer. I es pregunta, què en quedarà? De què servirà tot plegat? Tindrà por de la seva pròpia vida, a l’Estígia, quan doni la moneda a Caront? La mort l’omplirà més que la vida? I si no mor? I si queda tancat en un niu de pols, intentant patèticament reviure cada cop que algú s’hi endinsi? No és això pitjor?

- Roger, mira això...

El sol ha tornat a sortir. Il·lumina l’aigua estancada de l’impluvium, reflectint un dels murs del pati. Hi ha pintat un jardí. Un jardí ple d’arbres, de fulles, de fruits, d’ocells. De blau, de verd, de roig, de groc. Els ocells, immòbils, semblen voler sortir de la carcassa de pintura que els ha congelat eternament per volar pel cel dibuixat, per tastar els fruits, per piular, per fer el niu. Per viure. El vent vol fer moure la fulla cromada del mur, que flota hieràtica sobre la gespa tendra de primavera. Horror vacui. Fins i tot els murs en tenen.

Ara l’aigua els reflexa a ells i es veuen enmig de la pintura, traient el cap entre l’arbreda. Fugint per sempre d’aquest pla de realitat i imprimint-se entre la policromia inventada, intentant per sempre atrapar una dolça fruita, sense arribar mai a palpar-la. Perseguint-se, es perden ells mateixos. Són pols en el seu buit.