Quan et trobi, serà fred quan et trobi
"A ver si podemos quedar algun día, y hacemos un café".
Així va acabar la conversa (o entrevista) amb en Fede, un sense-sostre françès, de mirada ferma i un xic arrogant. Està clar que, malgrat el desig amb què vam acabar de parlar, cap dels dos ens esforçarem en tornar-nos a veure. Quan ens acomiadavem, dins del meu cap (que faig servir bàsicament per enregistrar les cançons que composen la banda sonora de la meva vida), sonava Quan et trobi, d'Els Pets. La meva ment deia a en Fede: "Quan et trobi pel carrer, les paraules assajades entre les hores de nit sense son es faran vent esperant que una mirada trenqui el glaç d'un silenci boirós".
Va ser una entrevista estranya. Vaig acostar-me a ell després d'estar vint minuts decidint si fer-ho o no. Un cafè fred va ser l'indici que em deia que havia passat massa temps al cafè des d'on es podia veure el possible sense sostre. Quan vaig ser-hi, en Fede es va posar completament a la defensiva. Potser ja l'havia entrevistat algun altre company de classe (és el que passa quan deixes l'entrevista per l'últim moment...). "Qué? Quieres saber cómo vivo? Yo no soy sucio! No me he pinchado nunca!", em deia. Jo, que encara no li havia dit què venia a fer, vaig decidir mentir-li. "No, quiero hablar con usted sobre Barcelona. Estoy haciendo un reportaje sobre la rambla y sus alrededores". Aleshores la conversa es va anar suavitzant. Em va dir que era francès. "Francés? Moi je parle français aussi!", vaig exclamar. Aleshores, el bilinguisme va imperar.
Vam començar parlant de la Barceloneta, que ha canviat moltíssim des que en Fede va marxar de Barcelona, fa trenta-tres anys. Poc a poc, en Fede s'anava calmant, s'anava sentint més còmode. I jo també, la veritat. Va començar a parlar d'ell, de les seves germanes, de la seva mare... Va acabar explicant-me la seva vida i els problemes que té visquent als carrers de Barcelona. Era el que volia sentir.
Havia aconseguit la meva entrevista. Però... havia fet bé mentint a en Fede sobre el tema de l'entrevista? El final justifica els mitjans? No, esà clar que no. Però què podia fer? Tornar enrera i dir-li "Oye, Fede, que era broma, que quería hablar contigo porque eres un pobre sin techo y gracias a tí me avaluarán una asignatura que pagan mis padres"? La veritat sol ser més dolorosa si no la dius quan en tens l'avinentessa... Vaig marxar capcot cap a casa per transciure l'entrevista robada.
Mentre passava l'entrevista a ordinador (feina que torno a titllar de, com a mínim, feixuga), anava recomposant mentalment la vida d'en Fede. I em feia creus que pogués viure al carrer tenint el pis de la seva mare en perfectes condicions i deshabitat i una germana que l'allotjaria de grad a casa seva. Vaig comnçar a especular sobre les raons que posia tenir aquell bon home per viure al carrer. M'inventava milers d'arguments, l'un més absurd que l'anterior: que la mare va morir al pis, que la mare va morir assassinada al pis, que la mare va morir assassinada per en Fede al pis, que la mare va morir assasinada per en Fede i va ser enterrada al pis... Perdut en aquestes cabil·lacions, l'únic que vaig veure clar és que la tarda s'havia esvaït d'entre els meus dits pensant en bajanades dignes d'una novel·la de Conan Doyle o d'Edgar Allan Poe.
L'endemà, quan vaig arribar a classe, un company em va preguntar "Ja li has fet l'entrevista al teu sense sostre?". Un altre va comentar "Jo la vaig fer pels voltants de Plaça Catalunya, que n'hi ha molts". I un tercer va afegir "El meu era molt simpàtic!". Som inhumans! Tractem aquella gent com si fóssin mercaderies!! Segurament només era un parany lingüístic i els meus companys no ho havien dit amb cap mala intenció, però aquella va ser una altra reflexió que va entristir-me una mica més i va fer resorgir en mi els fantasmes de la culpabilitat del dia anterior.
Aquella tarda, acabant d'enllestir l'entrevista, em vaig plantejar de no entregar-la. Em vaig aprofitar de la vida i la sort d'una persona per una nota d'universitat, i a sobre sense el seu consentiment!
En aquell moment, pel meu cap va tornar a sonar Quan et trobi. "Quan et trobi pel carrer, la conversa desganada i l'adéu ràpid d'un petó nerviós seran l'epíleg d'una ocasió escapada i preludi d'un hivern, dòcil, gris i somnolent com les busques d'un rellotge vell".
Quan et trobi, farà fred quan et trobi.
Quan et trobi, serà fred quan et trobi.
Així va acabar la conversa (o entrevista) amb en Fede, un sense-sostre françès, de mirada ferma i un xic arrogant. Està clar que, malgrat el desig amb què vam acabar de parlar, cap dels dos ens esforçarem en tornar-nos a veure. Quan ens acomiadavem, dins del meu cap (que faig servir bàsicament per enregistrar les cançons que composen la banda sonora de la meva vida), sonava Quan et trobi, d'Els Pets. La meva ment deia a en Fede: "Quan et trobi pel carrer, les paraules assajades entre les hores de nit sense son es faran vent esperant que una mirada trenqui el glaç d'un silenci boirós".
Va ser una entrevista estranya. Vaig acostar-me a ell després d'estar vint minuts decidint si fer-ho o no. Un cafè fred va ser l'indici que em deia que havia passat massa temps al cafè des d'on es podia veure el possible sense sostre. Quan vaig ser-hi, en Fede es va posar completament a la defensiva. Potser ja l'havia entrevistat algun altre company de classe (és el que passa quan deixes l'entrevista per l'últim moment...). "Qué? Quieres saber cómo vivo? Yo no soy sucio! No me he pinchado nunca!", em deia. Jo, que encara no li havia dit què venia a fer, vaig decidir mentir-li. "No, quiero hablar con usted sobre Barcelona. Estoy haciendo un reportaje sobre la rambla y sus alrededores". Aleshores la conversa es va anar suavitzant. Em va dir que era francès. "Francés? Moi je parle français aussi!", vaig exclamar. Aleshores, el bilinguisme va imperar.
Vam començar parlant de la Barceloneta, que ha canviat moltíssim des que en Fede va marxar de Barcelona, fa trenta-tres anys. Poc a poc, en Fede s'anava calmant, s'anava sentint més còmode. I jo també, la veritat. Va començar a parlar d'ell, de les seves germanes, de la seva mare... Va acabar explicant-me la seva vida i els problemes que té visquent als carrers de Barcelona. Era el que volia sentir.
Havia aconseguit la meva entrevista. Però... havia fet bé mentint a en Fede sobre el tema de l'entrevista? El final justifica els mitjans? No, esà clar que no. Però què podia fer? Tornar enrera i dir-li "Oye, Fede, que era broma, que quería hablar contigo porque eres un pobre sin techo y gracias a tí me avaluarán una asignatura que pagan mis padres"? La veritat sol ser més dolorosa si no la dius quan en tens l'avinentessa... Vaig marxar capcot cap a casa per transciure l'entrevista robada.
Mentre passava l'entrevista a ordinador (feina que torno a titllar de, com a mínim, feixuga), anava recomposant mentalment la vida d'en Fede. I em feia creus que pogués viure al carrer tenint el pis de la seva mare en perfectes condicions i deshabitat i una germana que l'allotjaria de grad a casa seva. Vaig comnçar a especular sobre les raons que posia tenir aquell bon home per viure al carrer. M'inventava milers d'arguments, l'un més absurd que l'anterior: que la mare va morir al pis, que la mare va morir assassinada al pis, que la mare va morir assassinada per en Fede al pis, que la mare va morir assasinada per en Fede i va ser enterrada al pis... Perdut en aquestes cabil·lacions, l'únic que vaig veure clar és que la tarda s'havia esvaït d'entre els meus dits pensant en bajanades dignes d'una novel·la de Conan Doyle o d'Edgar Allan Poe.
L'endemà, quan vaig arribar a classe, un company em va preguntar "Ja li has fet l'entrevista al teu sense sostre?". Un altre va comentar "Jo la vaig fer pels voltants de Plaça Catalunya, que n'hi ha molts". I un tercer va afegir "El meu era molt simpàtic!". Som inhumans! Tractem aquella gent com si fóssin mercaderies!! Segurament només era un parany lingüístic i els meus companys no ho havien dit amb cap mala intenció, però aquella va ser una altra reflexió que va entristir-me una mica més i va fer resorgir en mi els fantasmes de la culpabilitat del dia anterior.
Aquella tarda, acabant d'enllestir l'entrevista, em vaig plantejar de no entregar-la. Em vaig aprofitar de la vida i la sort d'una persona per una nota d'universitat, i a sobre sense el seu consentiment!
En aquell moment, pel meu cap va tornar a sonar Quan et trobi. "Quan et trobi pel carrer, la conversa desganada i l'adéu ràpid d'un petó nerviós seran l'epíleg d'una ocasió escapada i preludi d'un hivern, dòcil, gris i somnolent com les busques d'un rellotge vell".
Quan et trobi, farà fred quan et trobi.
Quan et trobi, serà fred quan et trobi.
posted by Imagina at 9:47 AM
0 Comments:
Post a Comment
<< Home