“No sóc ruc dins del meu cap. Les orelles encara no m’han crescut”

ENTREVISTA - Federico Fernández Paradero, sense sostre

Dubte. I si s’ho pren malament? A la plaça de l’Hospital, assegut a la terrassa del bar El Jardí, examino el posat d’un home que hi ha assegut vora les escales d’enfront de la Biblioteca Nacional de Catalunya. Duu una gorra blanca, un jersei gris amb caputxa i texans. El seu posat és seriós, dur. Les arrugues de la cara se li marquen com anys en la façana que té al davant. El cafè se’m refreda. No em decideixo a anar a parlar-hi. Veig com un home alt i amb barba se li acosta fent ziga-zagues. Li pregunto al cambrer de la terrassa si coneix l’home que ara s’ha assegut al costat de l’home de la gorra blanca. Em diu que no de manera personal, però em comenta que és un vagabund que ve cada tarda. Bé, ja tinc un vagabund. Però i l’home de la gorra blanca? Veig que parla animosament amb el vagabund. El cafè ja se m’ha refredat. Sense acabar-lo, pago i prenc la decisió. Parlaré amb el misteriós home de la gorra blanca.

El saludo un xic tímid. Però ell, content de tenir companyia, em convida ràpidament a seure al terra. L’altre home, l’alt i barbat, s’ha ficat a escoltar música amb un petit reproductor. Té la veu ronca completament i canta alguna cançó que malgrat el meu bagatge musical no puc reconèixer.

L’home de la gorra blanca, només començar a parlar, se li escapa una paraula en francès. Rectifica immediatament i s’excusa. “És que vinc de França”. Això no és cap problema. Perquè es senti més còmode, li adverteixo que jo també en sé, i l’entrevista – o més aviat, conversa – amb Federico Fernández, un sense sostre, es desenvolupa plàcidament i en dos idiomes.

- Així que vostè és francès...

No. Jo he nascut a Espanya, a Orense, però fa molt de temps que vaig marxar. Els meus pares se’m van endur a França, a París, fa trenta-tres anys. Tenia quinze anys. Ara en tinc quaranta-vuit. El meu pare...

Federico es queda en silenci. “És difícil d’explicar...”, murmura, furgant en el seu passat.

Quan tenia cinc anys, el meu pare va morir. Quan tenia vuit anys, la meva mare s’havia tornat a casar. Ella i el meu padrastre, que em va acollir com un fill, em van dura Barcelona. Vam comprar un pis a la Meridiana, al costat de La Ruleta. Vaig estar aquí fins als quinze anys. I des d’aleshores fins fa un any i mig no he tornat més a Espanya, perquè vam marxar a França. Vaig treballar-hi disset anys. Després, una de les meves germanes em va venir a buscar perquè tornés cap aquí. Jo estava a l’atur.

-Quan va tornar, què va fer?

Vaig estar unes setmanes aquí a Barcelona, al pis de la meva germana. Però no volia ser una càrrega per ella i un matí, sense avisar, vaig marxar a Madrid. La meva germana va avisar a tota la policia de Barcelona perquè em busqués perquè no sabia on havia anat i creia que era mort. Fa només un mes i mig que he tornat. Quan vaig tornar a veure la meva germana, ella s’alegrà molt que no m’hagués passat res.

- De nou a Barcelona, ha tornat a viure amb la seva germana?

No. Un cop vaig tornar a ser aquí vaig viure com vaig poder, com la gent del carrer. Però cal anar amb compte, perquè, de gent que viu al carrer, n’hi ha de bona i de dolenta, n’hi ha de bruta i n’hi ha de neta. Jo sóc molt net i em busco la vida. Sempre estic amunt i avall, no com aquest home (assenyalant al vagabund alt i barbat, que no el sent), sempre emborratxant-se. Tampoc m’he punxat mai. Ara estic a la creu Roja de Poblenou, dormo allí. I Sinó dormo al carrer.

- Recorda alguna cosa de la Barcelona de la seva infantesa que encara es conservi ara?

No. Quan vaig tornar, vaig veure la Barceloneta molt canviada. Ara em perdo. Tots els edificis han canviat. Jo havia conegut la Barceloneta abans, i era un abocador. Ara és el port, hi ha el Maremàgnum, ha millorat molt. Abans era una merda, ara és un palau.

Pel que fa a la Meridiana, on vivia, hi havia la Renfe davant.Ara no hi ha Renfe. A l’acadèmia on vaig anar ara hi ha una comissaria. El pis de la meva mare ha quedat intacte, ningú l’ha tocat, però ha canviat tot al seu voltant.

- Deu causar un gran impacte veure des del teu pis, on no ha canviat res, el carrer, que ha canviat completament...

I tant! Abans des del balcó de casa la meva mare veia la Renfe. Ara només hi ha edificis al voltant. És que trenta anys fora és molt temps...

-Vostè ha viscut a París, Madrid i Barcelona. Quina ciutat li ha agradat més?

Em trobo millor aquí, a Barcelona, que a Madrid. No hi ha el mateix ambient, no hi ha el mateix caràcter. La mentalitat de la gent és diferent. Pel que fa a París, allí és tot molt més car. Per exemple, a París pagues sis euros per un paquet de cigars quan aquí en pagues dos. Però allí cobres més. Per exemple,

a França els aturats tenim el subsidi d’atur fins l’any de la jubilació. I cada mes cobro, fins i tot ara que sóc aquí.

- Abans em parlava del pis que la seva mare tenia a la Meridiana. Viu allí?

No. El pis de la meva mare està desocupat des de fa 14 anys.

- I no l’han llogat mai?

No. No volem llogar-lo. Ni vendre’l tampoc. Mira, jo estic al carrer i tinc un pis.

- Aleshores, perquè no va al pis?

Perquè no...

La Mirada se li perd en l’infinit. Calla uns segons.

Perquè no. Perquè vull viure al carrer. Jo podria anar-hi a dormir, perquè està en perfectes condicions, però no. Dormo al carrer.

- I a Madrid on vivia?

També al carrer, treballant amb els gitanos.

- Ha tingut algun problema amb la paperassa administrativa que comporta canviar de país?

Ara tinc alguns problemes perquè em van robar tots els papers. Va ser fa un mes i mig, a la Plaça Catalunya. Dos nois em van tallar la ronyonera per darrera i van marxar corrents amb ella, I allí dins hi duia tot els papers. Ara m’estic barallant perquè em facin el DNI. Mira...

Treu de la cartera uns papers. Són per renovar el DNI.

Me’l donen demà.

- Li ha costat molt que li refessin el DNI?

No, però he perdut molt de temps fent-ho. Vaig anar primer a Plaça Catalunya, després a Navas, després al Clot, a l’Ajuntament i després a la Plaça d’Espanya. Un cop allí em diuen que si no estic empadronat aquí no poden donar-me el DNI. Jo estic empadronat a França, i com que aquí no tinc domicili fix, no m’ho podien fer. I la meva germana ha hagut d’anar a empadronar-me com si visqués a casa seva.

- Què pensa fer en un futur immediat?

De moment, estic esperant aveure siveig una noia que normalment passa per aquí. Després no ho sé. Tu potser ho tens tot planificat perquè deus ser molt intel·ligent, i jo potser sóc ruc. Però no sóc ruc dins del meu cap. Les orelles encara no m’han crescut. O potser les tinc, no ho sé...