Carnestoltes

(Poema iniciat per Víctor Albadalejo de camí cap a Bordils i acabat per un servidor avui mateix).

El tambor és una excusa
perquè les ombres
avancin els cossos.

L'antifaç, la pell
autèntica amb gomes
fetes d'ossos.

Trepitjant amb
botes d'or
cortines de colors
contes, fades i cap-grossos.

Perseguir el sogre a cops d'escombra
o un calb amb tisores de
jardiner,
per carnaval tot s'hi val,
el blanc i el negre són
el mateix.

Llepa amb licantropia
les espurnes verdes de l'es naus d'encís
que un dia et van dur un destí
massa gran pels teus turmells
de cera encesa.

Entre mescles mnemotècniques
recordant que som espècies
que dónen gust al ventre
antonomàsic de Gea.

Neu.
Nevem com dissidències
lliscant pel front
brillant d'aurigues.

I com sempre som qui erem
sent només perfums d'espera.