Exercici #3

Perdudes totes les partitures,
sóc una sinestèsia mal cromada.
Sono en tots els tons alhora

i exploto

i els sons en diàspora
fermenten les veus dels meus aurors
i se m'enduen.

Que tristanent catàrquic és escriure per buidar-se
i no trobar-se a les entranyes més paraules,
més imatges, més llavors de tinta i plor.
Encegat només per un gargot tou i sublim
èxtasi d'una expressió encesa.

Com els que, per sublimar una passió,
no saben fer més que nafrar-se
polir-se l'or dels cossos
i fregar-se amb les parpelles
els pòmuls i les cuixes.

Entossudint-se en arribar pel cos
a les darreres tanques de l'ànima...

Buscant-se les entranyes per tots els forats
i llepant-se els olimps i els déus del seu plaer
i xocar, xocar, xocar.

I no ententre com les veles del seus jos
no es curven amb el vent del l'eros
com es curven els seus cossos
a cada excelsa conspiració d'impulsos
xocants, xocants, xocants.

I no veure com aquest fermall d'indiferències
cau sota el pes del seu desig,
intentant ser fargues, martells i encluses
xocant, xocant, xocant.

Tristes cadenes les que lliguen el sentir
als pous tortuosos de la ploma morta.

Exercici #2

Noia d'ulls tristos,
duus el caos a la galta.

I quan baixo a l'avern dels meus misteris
m'il·lumina pensar que et desconec
i que m'enamoro d'un mirall,
d'una imatge que no és altra
que la que vull que sigui.

La més maca de totes les reines
i la més banal de les conxorxes.

Ho sé tot de tu
perquè ets un full fet d'algues i desmais
més blanc que un cel d'encès solstici
i t'escric
i t'imagino les entranyes
i et guixo cincumstàncies
i et gravo sobre el ventre
la vida que per mi vas escolant.

Ho sé tot de tu
t'he creat en hores cromàtiques
i m'he obert de bat a bat
les portes de dos universos:
el meu, impàvid demiurg
equilibrista coix dels meus passats,
i el teu, realment inventat
inventadament real.

I mai moriràs per mi
fins el dia que algun mot de futur cuit
o d'idea massissa
trenqui per sempre el meu teu mirall
i perdi per sempre
aquella noia d'ulls tristos
que duia el caos a la galta.

Exercici #1

Aquestes línies no volen ser res
i alhora volen ser-ho tot.

Res, perquè per res s'escriu,
per res s'exploren ous plutàrquics
buscant en va envellides vàlues
i somnis blaus
avui bruns de fang
i aurors d'un demà
que mai serà.
Res.

Res, perquè res mereixo
en aquest exili ingràvid.
Conserge de tots els meus jos
sempre em guardo a pany i clau,
i quan arribo a obrir-ho tot
el circuit és tan buit
que no hi passa ni aire.
Res.

Tot, perquè quan vull dir res
alhora dic que res és tot
i em perdo en aquesta paradoxa
de clares llànties d'un negre encès.

Tot, perquè tot ho mereixo,
perquè, un dia,
traient la pols de tots els jos
lluïrà l'or de cada estança
i els cants divins del meu passat
bressolaràn els visitants.

I per fi sabré que allò
és tot el que cal cremar
i quedar-me amb la pols
inmutablement volàtil,
que tot cobreix i de tot roba l'essència,
que no és res i que ho és tot.

Vull enyorar-te

Rebusco entre els cabells
el preu modest de fer-te viva
però sols trobo alguna engruna
de mots perduts
que s'enredaren algun vespre
bressolats pel dolç perfum
que en cloure els ulls m'afalagava.

I t'enyoro.

Però ara et prego:
No em vulguis plaure amb deixos d'aurora,
no m'amanyaguis amb versos de lluna,
sols deixa que caigui i em nafri una estona.
Que vull enyorar-te.

Sentir com passa el cor
per les betes del seu jaç
i s'atura
tot d'una
a esperar
que enyori
per no entroncar el seu batec
en el buit perdut d'inèrcies
que vull en enyorar.

Em miraves

Em miraves
i el vent i el sol jugaven
a fer ones als teus ulls
com en una platja bruna
en un vespre de tardor.

Em miraves
i un oratge desfermat
ens feria els punys
i s'enduia les paraules
entre volves de cotó.

I les berçava i les guardava
a les baules de l'enyor
on suraven, fràgils,
les dents del drac que sempre
ens vetllarà, capciós, els records.

I en feia estels de mimbre i neu
per escapçar-li el crani al temps
i fer néixer de l'escletxa
un troç de mirada més.

Calidoscopi

Com frondós d'arrels
tot ell es constrenyia.
Es fregava, onanista,
el fervor dels seus colors
mentre, fora,
plovien restes del que odiava:
la vida.

Entre els seus vitralls i jo
vivia l'odi, la mort,
la misèria, el terror.
Car mentre miràveu
entre els seus teixits de llum
i us hi rentàveu l'ànima,
dins del cadidoscopi
queia, erm, el que podríeu:
la vida.

Netejeu-vos
abans de mirar
pel proper calidoscopi.

Desperta

Sentits de setze mil engrunes
se li escolaven pels llençols
i li ferien l'esquena
si feia un son.

Però dormia, i somiava,
i guardava els seus secrets
dins d'una caixa de música esberlada
perquè restéssin tancats
però alhora ella els pogués veure,
brillant d'un porpra encès.

Vigila, amic, la teva caixa.
Les seves notes són escuma
i llisquen per les escletxes.
Cauen a terra i es trenquen
com de porcellana.

No esperis que entrelluqui
els teus anhels d'alquímia.

Desperta.