A la porta de la vida vaig firmar un contracte en una taula antiga Amb la senyora llibertat Vaig pulir els sentiments Com qui llepa un mirall I passa les dents Sobre el teu viu retrat Pintar-te uns ulls de seda I marcir-te les parpelles Reposant per sempre a jaç d’un bessol de males herbes Amb la meva bruta sang Vaig firmar tornar-me gel Sobre pell de mandarina Seca de xuclar tant de cel
I ara, què puc voler De la teva entranya opaca? Vols que torni a vessar El meu vers en la ressaca D’un amor tou de son De llums encegadores De calcetes netes I camins d’espores?
Marxa, Cupido.
Aquest cop la fletxa me la guardo de record Com el col·leccionista D’àncores del port De la bitàcora dels dies On el sol no duu el matí I on la nit fondeja plena De peix viu i blau marí.
Penjo entre reixes de mots dissecats. |
3 Comments:
Els meus comentaris no son gaire interessants, sempre opto per destacar les coses que m'agraden com que el narrador del poema decideixi quedarse amb la fletxa, aquest cop, per a coleccionar-la...
Aprofita la reclusió per a seguir escrivint coses tan maques.
qualsevol raco de mon es bo per llegirte.
es teu?? si es aixi, haure de tornarmel a llegir am calma, el text vessa moltes imatges.
aprofitare els ultims dies per seguir capturant mirades i olors, i aixi endurme un petit boci daquesta terra.
un peto
Sí, el poema és meu.
Post a Comment
<< Home