No importa res més

Aquest és un text que vaig escriure juntament amb un amic i gran escriptor, el Nacho, per llegir-lo a la festa de l'Escola de Lletres de Tarragona el dia 26 de juliol. És un text que podíem llegir amb música. Curiosament, vàrem triar la música abans de ni tan sols saber sobre què escriuríem. La cançó triada és una versió del Nothing else matters de Metallica que va fer el grup suec Apocalyptica amb només quatre violonchels. Amb el Nacho vam seure davant de l'ordinador, vam tancar els ulls i vam escoltar sencera tota la cançó. Després vam exposar el que ens transmetia, i poc a poc, sense dir-nos res, va sortir aquest text, que porta per títol la traducció catalana de la cançó: No importa res més.

Us recomano que llegiu el text mentre escolteu aquesta magnífica versió

Perquè ens quedem embadalits davant d’una llar de foc?
Foc de mel i espurnes d’àcid. Romandre desperts per ser-ho tot. El futur ens guarda un lloc, fem plorar la llum.
Perquè vessa la gerra de l’ostracisme melàncolic d’un diumenge a la tarda?
Si la tarda et cau, et sua, et rellisca esquena avall, front avall, vida avall; fes-te arbre, fusta, roman, mira, mira`m, retreu-te, crida.
Perquè pesa tant la biga que tenim a l’ull?
Si ens besa una veu de marbre, si coneixem el secret del nostre secret, qui més que nosaltres per adherir-se al vidre, per buscar el fred, per admirar-se?
Perquè rimen tan bé paraules com mort o conhort, com vida i priva, com dolor i dolçor, com estima i margina?
La bellesa defuig el rostre de fang, les mans desfetes. Les paraules, però s’estimen, s’abracen. Dins del dolor hi cap la carícia, dins de la mort viu la companyia. La paraula existeix per damunt de quelcom bell. Una pedra tallada s’ha gestat en les paraules, la música s’explica, la història és un conte.Perquè Ovidi va ser desterrat? Perquè fingeixen l’orgasme les Helíades davant la tomba de Faetont? Perquè Hèrcules es ficà la túnica de Nessos? Perquè Aracne va ser castigada, si va guanyar? Perquè Orfeu mirà enrere?
La vanitat recull, deixa passes d’oli, dibuixa, construeix el camí. Reprodueix les vides, acumula els errors, navega a les nostres ninetes de fil d’or. Ens duu a especular sobre la geografia del color, sobre la duresa d’un ull.
Perquè?
I perquè no?
No només no nodreix novament sinó que no nos nodrirà noblement. Nogensmenys és massa negatiu. Potser millor no obstant. O no. O potser només? O no més? No.
O sí?
Sílfide sinècdoque siciliana sintetitzant la cínica citació. Si ofereix una treva a la realitat. Si l’ofereix, l’oferirà. Però, també hi ha un si més no. Sí.
Realment importa alguna cosa més que el sí o el no?
Potser.
Impera el sí. Pateix el no. O rebuig al sí i adoració al no?
Res més enllà de dos lletres moduladores? Què se n’ha fet del cel?
Resta. Ens resta. Trobar una casa i quedar’s-hi. Viure damunt dels núvols i portar sandàlies de coure per no fer malbé el blau de vidre. Caminar. No trepitjar.
Sortit sota el sot del migdia a comprar una mica més d’ingravidesa i xerrar sobre l’olor de pell de mandarina. Regirar-te el melic i trobar-hi algun pensament mandós entre els burrisols formats per anys d’estigmes ferésegs i d’onades suaus de vent del nord. Poder tornar a casa i dir-li “Ja sóc aquí” a la tercera rajola de la paret de la cuina.
Regirar-te les butxaques i trobar pols de tabac, roses i encara una mica més de cel. Estendre els llençols blancs, comprar pa de forn, aturar-te a mig camí, al mig del teu camí, i pensar que ets, que hi ets, que hi seràs, mentre els cabells van blavejant poc a poc amb la pols d’eteri.
Rebre una trucada inesperada de la dona que et ven tovalloles i tornar de tant en tant a la terra per descobri que mai t’has mogut d’allí. Però ningú es banya dos cops a la mateixa riba.
Una llàgrima és un espill. La teva reflexa el teu cel. La teva et rellisca galta avall.
I cau a terra. Cau al cel quan la terra gira mitja volta més. I torna a terra. Banya-t’hi de nou.
Trobaràs la teva?
No importa res més.