Mots com pols sobre lava incerta

Exercici #3

2010-06-06T05:01:00.001-07:00

Perdudes totes les partitures,
sóc una sinestèsia mal cromada.
Sono en tots els tons alhora

i exploto

i els sons en diàspora
fermenten les veus dels meus aurors
i se m'enduen.

Que tristanent catàrquic és escriure per buidar-se
i no trobar-se a les entranyes més paraules,
més imatges, més llavors de tinta i plor.
Encegat només per un gargot tou i sublim
èxtasi d'una expressió encesa.

Com els que, per sublimar una passió,
no saben fer més que nafrar-se
polir-se l'or dels cossos
i fregar-se amb les parpelles
els pòmuls i les cuixes.

Entossudint-se en arribar pel cos
a les darreres tanques de l'ànima...

Buscant-se les entranyes per tots els forats
i llepant-se els olimps i els déus del seu plaer
i xocar, xocar, xocar.

I no ententre com les veles del seus jos
no es curven amb el vent del l'eros
com es curven els seus cossos
a cada excelsa conspiració d'impulsos
xocants, xocants, xocants.

I no veure com aquest fermall d'indiferències
cau sota el pes del seu desig,
intentant ser fargues, martells i encluses
xocant, xocant, xocant.

Tristes cadenes les que lliguen el sentir
als pous tortuosos de la ploma morta.

Exercici #2

2010-05-03T17:32:00.001-07:00

Noia d'ulls tristos,
duus el caos a la galta.

I quan baixo a l'avern dels meus misteris
m'il·lumina pensar que et desconec
i que m'enamoro d'un mirall,
d'una imatge que no és altra
que la que vull que sigui.

La més maca de totes les reines
i la més banal de les conxorxes.

Ho sé tot de tu
perquè ets un full fet d'algues i desmais
més blanc que un cel d'encès solstici
i t'escric
i t'imagino les entranyes
i et guixo cincumstàncies
i et gravo sobre el ventre
la vida que per mi vas escolant.

Ho sé tot de tu
t'he creat en hores cromàtiques
i m'he obert de bat a bat
les portes de dos universos:
el meu, impàvid demiurg
equilibrista coix dels meus passats,
i el teu, realment inventat
inventadament real.

I mai moriràs per mi
fins el dia que algun mot de futur cuit
o d'idea massissa
trenqui per sempre el meu teu mirall
i perdi per sempre
aquella noia d'ulls tristos
que duia el caos a la galta.

Exercici #1

2010-04-18T15:32:00.000-07:00

Aquestes línies no volen ser res
i alhora volen ser-ho tot.

Res, perquè per res s'escriu,
per res s'exploren ous plutàrquics
buscant en va envellides vàlues
i somnis blaus
avui bruns de fang
i aurors d'un demà
que mai serà.
Res.

Res, perquè res mereixo
en aquest exili ingràvid.
Conserge de tots els meus jos
sempre em guardo a pany i clau,
i quan arribo a obrir-ho tot
el circuit és tan buit
que no hi passa ni aire.
Res.

Tot, perquè quan vull dir res
alhora dic que res és tot
i em perdo en aquesta paradoxa
de clares llànties d'un negre encès.

Tot, perquè tot ho mereixo,
perquè, un dia,
traient la pols de tots els jos
lluïrà l'or de cada estança
i els cants divins del meu passat
bressolaràn els visitants.

I per fi sabré que allò
és tot el que cal cremar
i quedar-me amb la pols
inmutablement volàtil,
que tot cobreix i de tot roba l'essència,
que no és res i que ho és tot.

Vull enyorar-te

2007-07-05T09:26:00.001-07:00

Rebusco entre els cabells
el preu modest de fer-te viva
però sols trobo alguna engruna
de mots perduts
que s'enredaren algun vespre
bressolats pel dolç perfum
que en cloure els ulls m'afalagava.

I t'enyoro.

Però ara et prego:
No em vulguis plaure amb deixos d'aurora,
no m'amanyaguis amb versos de lluna,
sols deixa que caigui i em nafri una estona.
Que vull enyorar-te.

Sentir com passa el cor
per les betes del seu jaç
i s'atura
tot d'una
a esperar
que enyori
per no entroncar el seu batec
en el buit perdut d'inèrcies
que vull en enyorar.

Em miraves

2007-05-27T13:00:00.000-07:00

Em miraves
i el vent i el sol jugaven
a fer ones als teus ulls
com en una platja bruna
en un vespre de tardor.

Em miraves
i un oratge desfermat
ens feria els punys
i s'enduia les paraules
entre volves de cotó.

I les berçava i les guardava
a les baules de l'enyor
on suraven, fràgils,
les dents del drac que sempre
ens vetllarà, capciós, els records.

I en feia estels de mimbre i neu
per escapçar-li el crani al temps
i fer néixer de l'escletxa
un troç de mirada més.

Calidoscopi

2007-04-14T14:29:00.000-07:00

Com frondós d'arrels
tot ell es constrenyia.
Es fregava, onanista,
el fervor dels seus colors
mentre, fora,
plovien restes del que odiava:
la vida.

Entre els seus vitralls i jo
vivia l'odi, la mort,
la misèria, el terror.
Car mentre miràveu
entre els seus teixits de llum
i us hi rentàveu l'ànima,
dins del cadidoscopi
queia, erm, el que podríeu:
la vida.

Netejeu-vos
abans de mirar
pel proper calidoscopi.

Desperta

2007-04-08T13:45:00.001-07:00

Sentits de setze mil engrunes
se li escolaven pels llençols
i li ferien l'esquena
si feia un son.

Però dormia, i somiava,
i guardava els seus secrets
dins d'una caixa de música esberlada
perquè restéssin tancats
però alhora ella els pogués veure,
brillant d'un porpra encès.

Vigila, amic, la teva caixa.
Les seves notes són escuma
i llisquen per les escletxes.
Cauen a terra i es trenquen
com de porcellana.

No esperis que entrelluqui
els teus anhels d'alquímia.

Desperta.

Mots com pols sobre lava incerta

2007-04-03T06:01:00.000-07:00

Et diria que som sols,
però hi ha massa paraules
que ens vetllen.

Recordes quan, feréstegs,
vam travessar la clamàtide crepuscular?
Hi vam trobar les paraules
que un dia els antics savis
van remugar
i ningú va sentir.
Aquelles paraules
que van quedar orfes
com una gota de pluja
al fons de la gola
tèbia i salada
de l'infant.

Ens hi vam banyar
deixant que les lletres ens llepessin
i juguéssin a ser els déus del món
-els nostres déus-
mentre furgaven, curioses,
un desig d'arestes blaves.

I, surant, sense voler,
ens vam empassar alguns mots.

Paraules que ara som,
que en hores vagues
enre repetim, adormits.

Mots que brollen com pols
sobre un mar de lava incerta
i que ens cremen les vores de les dents.

Et diria que som sols,
però hi ha tantes paraules...

“Amb música ho escoltaries potser millor”

2007-03-26T05:11:00.000-07:00

(Salvador Espriu a El caminant i el mur)

Et diré sempre la veritat.
I si et parlo tan sovint de la meva
quotidiana, solitària mort,
i amb cruel accent carrego
aquesta única sil·laba
del meu petit saber,
és sols perquè m’agradaria que sentissis
dintre teu, ben endins, on acaba
el fred camí al teu darrer sepulcre,
com humilment, silenciós,
t’estimo.
Veus? El suau vent a l’herba,
i tu i jo, una dona i un home,
i tots els noms de tan fràgil bellesa,
i aquesta tarda per a nosaltres
potser immortal.
Però no vols endevinar mai als meus ulls
qui sóc jo, com sóc jo, i ara m’omples
de buida, densa, sorollosa
argila de paraules,
fins a fer-ne un insalvable mur,
aquest curt pas
que ja del tot em separa
de tu.

Mon triste ami

2007-03-18T17:27:00.000-07:00

Llum.

Aprèn a parlar amb la fosca
i palpa la cara oculta e la lluna
si vols trobar un poc més de llum.

Beu d'acords i mots acrílics
i que l'art, com una onada, et dugui lluny,
si vols buscar gotes de llum.

Desvetlla el full que, de tant blanc,
vomita estones d'actius oracles
i recull els versos que surin
entre el baf groc d'esperes vanes.

Versos de llum,
suaus com la pell de mandarina,
com un matís a la mort,
com una rosa seca
entre les fulles d'un llibre antic.

Versos de llum vas trobar en tu
com fars d'encís en la llacuna
que el món un dia es va endur.

Plora, poeta,
mon triste ami.

Carnestoltes

2007-02-19T10:03:00.000-08:00

(Poema iniciat per Víctor Albadalejo de camí cap a Bordils i acabat per un servidor avui mateix).

El tambor és una excusa
perquè les ombres
avancin els cossos.

L'antifaç, la pell
autèntica amb gomes
fetes d'ossos.

Trepitjant amb
botes d'or
cortines de colors
contes, fades i cap-grossos.

Perseguir el sogre a cops d'escombra
o un calb amb tisores de
jardiner,
per carnaval tot s'hi val,
el blanc i el negre són
el mateix.

Llepa amb licantropia
les espurnes verdes de l'es naus d'encís
que un dia et van dur un destí
massa gran pels teus turmells
de cera encesa.

Entre mescles mnemotècniques
recordant que som espècies
que dónen gust al ventre
antonomàsic de Gea.

Neu.
Nevem com dissidències
lliscant pel front
brillant d'aurigues.

I com sempre som qui erem
sent només perfums d'espera.

Fins quan comptarà onades

2007-02-12T05:43:00.000-08:00

Qui trenca els tons de l'alba estesa
en mil tendreses d'arcs daurats
per ser en el teu timbre
síl·labes d'argent,
paraules i vent,
traça esteses al sol
les plomes del seu vol
agre i terrós
cap a les cavitats del son
on camins d'heura madura,
entre resina,
guien la vida.

Qui atia veles
per seguir les sirenes
que tens tancada entre les reixes
del teu cos
no troba roca ni naufragi,
Tan sols cerca, boig,
les veus que un dia
el van dur
a trobar el plor.

Qui busca els colors d'aire
de la teva vista encegadora
tem l'absurd de submergir-se
en les mars del dubte
on la llum sols brolla en vers
i la nit s'endú el seu esma.

I pensa
fins quan comptarà onades.

Obrir

2007-01-10T12:00:00.001-08:00

Obre't.
Murmura que no m'erro,
que la flor no era marcida,
només perduda entre les fulles seques
que ballen amb la veu
de les runes del teu son.

Obre't.
Mira'm i digue'm que la vida és neutra,
de pols de quitrà,
i que tu l'esquitxes d'art,
la fas suar
i encadenes afeccions
i riures
i plors
i alguna lenta espera
en alguna estació
feta de nespres
de tus
i de jos
impregnada de fils de plata
i pintada de món.

Obre't.
Trepitja escuses i raons
i caça el silenci
amb una xarxa d'algues blaves.

Obre't.
Llueix noves parpelles
I trenca deu mil flors de cristall
Dins d'un marc on mil mars moren
Anegats pel teu neguit.

SOBRE LA PIRATERIA DE CDs I DVDs

2006-12-25T11:20:00.001-08:00

Ula-ula!

Navegant per internet, teclejant www.sopadecabra.com i esperant trobar la web del grup català dissolt ara fa cinc anys, he topat amb la web d'una revista de literatura i opinió que duu el mateix nom. En el seu onzè número, he llegit un article molt interessant sobre la pirateria. Us l'he copiat seguidament.

Per cert, bon Nadal.

.................................................................

La aparición de las grabaciones digitales de música comercial - el compact disc - ha tenido a medio plazo importantes consecuencias para el mercado musical. Fue la primera de una serie de innovaciones tecnológicas que han abierto el camino a que las discográficas perdiesen el control de sus ediciones. Los pasos han sido los siguientes:

- aparición de grabadoras de CDs y programas de copiado. Este fue el paso más importante. Simplemente con una grabadora de CD muchos jóvenes alquilaban un CD original o lo conseguían prestado de algún modo y en menos de una hora tenían su propio CD idéntico al original, al módico precio de 300 ò 400 ptas que era lo que costaba un CD virgen entonces.

- popularización del formato MP3. Uno de los mayores inconvenientes de la música digital en su inicio era el tamaño de los ficheros. Cualquier canción en formato CD o en formato wav ocupa unos 50 MB. Esto no parece mucho hoy día, pero hace 8-10 años teníamos discos duros de 1 GB e incluso menos, de modo que volcar el contenido de un solo CD - unos 600 MB - en el disco duro ocupaba más de la mitad del espacio. El formato MP3 consiguió reducir a unos 3 MB el tamaño en disco de cada canción. Un CD completo en este formato apenas ocupa 40 MB lo que hace posible el almacenamiento masivo de música digital en discos de pocos GB.

- paralelamente al punto anterior la expansión de Internet y los programas P2P - desde Napster a eLephan pasando por Kazaa, eDonkey, eMule, etc - han permitido el intercambio de música entre usuarios de todo el mundo. Los ficheros son cada vez más pequeños, los medios de almacenamiento más grandes y la velocidad de datos por la red se ha multiplicado por 100.

Todo esto ha conducido a que el número de copias piratas de CDs sea cada vez mayor llegando a alertar a la industria discográfica por la pérdida de ingresos que le supone. Efectivamente no es justo que unas personas trabajen e inviertan para conseguir un producto que después otros piratean sin ninguna contraprestación ni impedimento.
No podemos estar a favor de la piratería, ninguna persona sensata podría estarlo. Pero en nuestra opinión se está enfocando el asunto con errores muy serios que vamos a intentar señalar:

1) El precio de la música es demasiado caro. Pagar 18 ò 20 euros por un disco del que normalmente sólo se disfrutan un par de canciones es demasiado para la mayoría de los jóvenes. Los costes no lo justifican porque si bien es cierto que la producción es cara, también lo es que un precio tan alto limita las ventas por lo que el coste final por disco vendido es mayor aún. Quienes tenemos ya alguna edad recordamos cuando la música venía habitualmente en vinilo y apareció el CD. El mismo disco salió durante un tiempo en ambos soportes, incluso en la ya desaparecida musicassette. Pues bien, el precio en CD era casi el doble que en vinilo, para el mismo disco. Con la aparición del CD nos subieron la música al doble casi sin darnos cuenta, fascinados por aquella nueva tecnología. El abuso coló porque pensábamos que fabricar aquellos platillos brillantes debía ser muy caro pero ahora sabemos que la fabricación de un CD es mucho más barata que la de un vinilo e infinitamente más barata que la de una musicassette. Fue un verdadero abuso del que nadie habla.

2) Hay dos tipos de 'piratas' de música: los usuarios, meros coleccionistas curiosos de toda la música que cae en sus manos y los 'profesionales', los que se dedican al negocio ilegal de vender copias piratas y hacen buenos beneficios de modo completamente parásito. Los primeros no ponen en peligro el sistema. Gente joven que si no pudiera conseguir la música de ese modo simplemente no la tendría. Actualmente un muchacho con acceso a Internet puede tener toda la música que le gusta y hasta la que no le gusta sin gastarse ni un euro en la casa de discos. Puede que 'se baje' 30, 40 o más discos por mes. ¿Quiere eso decir que la casa de discos pierde 120.000 ptas al mes por ello? Ni mucho menos, el chico del que hablamos simplemente no tendría esa música, pero no se gastaría 120.000 ptas al mes en discos, es obvio.

3) El efecto que produce este fenómeno - el del 'pirata coleccionista' - sobre la música es ambivalente. Por un lado es cierto que las discográficas pierden algo de dinero. Pero por otro la expansión de la música es hoy día como nunca, se escucha mucha música, se conoce mucha música y ése también es un factor a tener en cuenta. Discos que pasarían sin pena ni gloria llegan a ser más conocidos y escuchados porque están al alcance de mucha gente. Si no hablamos sólo de dinero sino de éxito y aceptación popular la música está pasando por el mejor momento de su historia.

4) Hace 50 años una familia sólo tenía que preocuparse por la casa, la comida y algo de ropa. En eso es en lo que gastaba el dinero. Después han ido saliendo al mercado una serie de cosas que se han convertido en necesidades: el coche, la lavadora, el televisor, el equipo de música, la cámara de fotos, el video, la cámara de video, el congelador, el microondas, la secadora, el lavavajillas, el PC, etc, etc. Todas estas cosas al principio se han presentado como un lujo al alcance de pocos. Un televisor en blanco y negro costaba en los 60 el sueldo de 3 ò 4 meses. Los primeros videos costaban el sueldo de medio año y muchos los compraron haciendo un sacrificio en mensualidades. Los primeros teléfonos móviles, del tamaño de una caja de zapatos, costaban cerca de 400.000 ptas. hace 20 años, lo que sería hoy mucho más de un millón. La gente quería acceder a estas nuevas tecnologías pero el precio era un problema, el sueldo es el que es y no se puede estirar. Si antes sólo comprábamos ropa, comida y algunos muebles después ha sido necesario comprar cien cosas más, todas las enumeradas antes y algunas otras. Hay que comprarlas cuando se forma casa nueva e irlas renovando porque se estropean, cada 5-7 años se renueva casi todo. LA UNICA SOLUCIÓN HA SIDO BAJAR PRECIOS. Si no, no podríamos comprarlas. La música sin embargo no ha tenido esto en cuenta. Los jóvenes también han sufrido la presión del estas nuevas necesidades. La informática, el móvil, el ocio fuera de casa, todo esto son nuevos gastos que los padres de la generación actual no tenían. Los jóvenes ya no tienen dinero para seguir comprando la música al precio equivalente al que la pagábamos hace 10 años porque tienen más gastos por todos lados. Además la música es mucho más efímera y abundante, antes podías comprarte el 'disco del verano', ahora ¿cuántos discos habría que comprar cada verano? El precio de la música tiene que adaptarse al bolsillo de los posibles compradores. No es solución ni es buen marketing dejarla a un precio inalcanzable para la mayoría porque es algo que la juventud necesita y que bien gestionado puede llegar a todo el mundo - como debe ser - y además ser buen negocio. La música no se puede secuestrar.

5) Las iniciativas que se han tomado para cortar la piratería van por mal camino. Poner un canon a los CDs vírgenes es una injusticia se mire como se mire. ¿Por qué tiene que pagar a la SGAE quien compra un CD para grabar en él sus propios datos? ¿Por qué hay que pagar a la SGAE como si todos fuésemos piratas? ¿Acaso este pago legitima la piratería? ¿Y si no la legitima, qué sentido tiene? La idea es: 'te cobramos un dinero al comprar este CD por si acaso pirateas música en él, pero aunque pagues no puedes piratear porque es un delito'. Completamente absurdo, clama a la justicia y a la lógica. Pago por si hago, o hacen otros, pero no puedo hacer... Por el mismo camino podrían cobrarnos al entrar en un banco, porque hay quien entra para robar... por si acaso.

Para más indignación, son los usuarios corrientes y los meros 'coleccionistas' los únicos que pagan este canon. Los verdaderos piratas, los que graban discos para venderlos, compran los CDs fuera de los circuitos normales y no pagan canon. Ya es el colmo. ¿Que dónde los compran?, no es ningún secreto, en las subastas de eBay por ejemplo. A 20 céntimos CD, precio total. O en Andorra, etc. Como los compran por miles – el negocio es grande - les salen más baratos aún.

6) El colofón del despropósito es que todo el mundo sabe donde se venden estos discos piratas. En los bares y aceras de todas las ciudades se ve continuamente la venta ambulante de estos discos piratas. Todo el mundo sabe donde están, apenas se esconden por guardar un poco las apariencias pero nadie hace nada. Las rutas de bares a mediodía, las aceras de lugares céntricos a determinadas horas. La policía sabe muy bien donde están pero no hay voluntad de acabar con ello, tal vez porque es un modo de ganarse el pan para muchos inmigrantes que si no quizás se dedicasen a otra delincuencia más peligrosa. ¿Tiene que pagar la música el coste de esta inmigración?

7) Lamentaciones de las casas de discos no tienen fundamento. El que es músico lo es por vocación, no importa cuanto gane o deje de ganar con la música. Por ejemplo David Bisbal era músico con su orquesta popular ganando cuatro duros. Ahora estará más contento ganando más y con más éxito, claro, pero eso de que por no forrarse nos vamos a quedar sin música es una estupidez que no puede creerse nadie. Más bien al contrario, con frecuencia son las primeras obras de muchos músicos, las creadas en épocas difíciles, las mejores. La gente trabaja para vivir y nadie deja su trabajo si puede pagar las facturas y vivir dignamente con sus ingresos. No hace falta ganar decenas de millones de euros para cantar como no hace falta ganar miles de millones de euros para levantarse a las 5 de la madrugada e ir a la obra a poner ladrillos. No estoy en contra de que un cantante se gane la vida cantando pero que se haga archimillonario por grabar un disco... eso ha sido una circunstancia de una coyuntura determinada que como tuvo un principio tendrá un fin.

¿Cuál es la solución? ¿Que las discográficas persigan a unos cuantos usuarios que se bajan música que a lo mejor ni siquiera oyen mientras los CDs llevan un canon de la SGAE y en la calle se vende la música pirata impunemente? Seguro que ésa no. La única solución es bajar los precios de los discos para que estén al alcance de los bolsillos de la gente a la que van dirigidos. Para que 'no valga la pena' bajar, ni grabar ni copiar la música ni mucho menos comprarla en el top manta. Un buen disco a 4 ò 5 euros lo va a comprar todo el mundo. Lo que cuesta dinero es el trabajo para producir el disco, una simple copia hecha legalmente apenas vale nada. Hace falta valor, como decía Radio Futura. Se pongan como se pongan la música no se volverá a vender como antes. Es mi opinión.

En cuanto al video DVD hay muchos puntos de coincidencia pero también algunas peculiaridades.

También aquí la aparición de grabadoras domésticas al alcance de todos, el formato Divx y los programas P2P han tenido una importancia decisiva. También aquí hay ‘coleccionistas y piratas’. También aquí hay un canon de la SGAE totalmente injusto y abusivo. La misma tolerancia a la venta ambulante de las copias ilegales.

Para los DVD sirve todo lo dicho para CD: las grabadoras, los DivX, los reproductores de DivX, los ‘coleccionistas’, los circuitos de venta pirata, la permisividad, etc. Pongan los DVD a 6 euros y nadie se molestará en bajarlos de Internet ni en copiarlos del video club ni comprarlos a los piratas. Pero hay una cuestión que hace el caso diferente.

La música es un bien de consumo continuo, si nos gusta una canción podemos oírla con frecuencia durante un periodo prolongado de tiempo. Es por tanto de utilidad tener a mano la grabación para poder reproducirla y escucharla tantas veces como queramos. Sin embargo una película no. Una película la vemos una vez, raramente dos y no es común verla más. ¿Para qué queremos entonces tener la grabación, si una película vista – como un libro leído – ya no nos interesa demasiado?

Yo creo que es por un mero afán de coleccionismo, única y exclusivamente por eso. Todos estos jóvenes y no tan jóvenes que ‘se bajan’ cientos de películas con el eMule ¿las ven? ¿las ven más de una vez?

Recuerdo que hace unos 20 años una película en VHS costaba unas 15000 ptas de la época – el sueldo de una semana o más – pero nadie las compraba. Sólo los videoclubs porque las alquilaban, era un negocio. En consecuencia se vendían relativamente pocas copias, el negocio del cine estaba en la exhibición en salas. Sin embargo ahora la gente quiere tener a mano - porque la publicidad la incita a ello - la grabación de las películas que más le han gustado. Ya no cuestan el sueldo de una semana pero su precio sigue siendo elevado, más de 20 euros para las más conocidas. Una persona que ya ha pagado 6 euros para ver esa película en el cine ¿va a pagar al cabo de un año 3000 ptas más para tener una copia con fines meramente sentimentales? Yo creo que muy raramente. Con el video habría que considerar la venta como una especie de alquiler sin retorno, porque las películas – insisto – generalmente se ven sólo una vez, una película no es un bien de consumo continuo como la música.

Existe un vacío en la comercialización de películas que aprovecha la piratería para hacer sus ventas. La industria del cine tendría que darse cuenta de que hay un sector amplio de consumidores que está dispuesto a pagar cinco o seis euros por tener una copia de muchas de las películas que le han gustado, una especie de alquiler sine die, pero no veinte euros. Si en el momento que se retira una película de las pantallas de las salas de cine apareciese en DVD a un precio razonable, adiós piratería.

Hablando de piratería algunos se preguntan por qué no buscamos algun juego gratuito por la red, lo instalamos en el PC y lo pasamos igual de bien que con las últimas y caras novedades. Y por qué no enseñamos a los niños a jugar con unas canicas o al parchis. También por qué no compramos buena música, aunque no actual, en mercadillos. O por qué no vemos las muchas y buenas películas anteriores a 1.955 y que ya son de dominio público. La respuesta es evidente: por la publicidad.

La relación entre la industria y el consumidor es ambivalente, dual, una mezcla de amor y odio. Ellos sacan a la luz un producto, nosotros ni siquiera lo conocemos hasta que lo anuncian. Pero no sólo lo anuncian; nos machacan con él. Nos crean - y saben como hacerlo - la necesidad absoluta de poseer su producto. Puede ser el video, la cámara digital, la miniDV, la PS2, el coche llamativo o el último disco de Bisbal. ¿Cómo vamos a conformarnos después con una Kodak Instamatic o la música de mercadillo?.

La mayoría de mercados son competitivos, eso asegura que los precios desciendan. Todos saben que vendiendo un poco más barato conseguirán vender más, mientras siga habiendo beneficios todos se esfuerzan por bajar costes y precios. Pero en la música o el cine esto no es así. La comercialización de cualquier producto sujeto a propiedad intelectual es un monopolio en sí misma. Es verdad que compite con OTROS productos, pero no son lo mismo. El que quiera el último disco de Bisbal, por ejemplo, no tiene opción, no le vale el disco de Chenoa.

La piratería tiene una faceta positiva en este aspecto. Crea una competencia - superdesleal, de acuerdo - a la música oficial (o al cine). Por primera vez se pueden ver bajados de su pedestal y reconsiderar precios. La música es necesaria y debe estar al alcance de quienes la necesitan. Gran parte de ella va dirigida a los jóvenes que suelen tener economías modestas. ¿Qué pretenden, que la juventud se gaste todo su dinero en música y aún así sólo pueda disponer de una muy pequeña parte de ella? ¿Por qué motivo ha de ser así?

Algunos productos sujetos a propiedad intelectual (las patentes de fármacos por ejemplo) han de ceder por ley licencias a otros fabricantes. Esto se hace para evitar monopolios de hecho en productos considerados necesarios. ¿Acaso la música no lo es? ¿No convendría también algo similar con ella? ¿Por qué ese disco de Bisbal que estoy utilizando como ejemplo no lo comercializan dos o tres casas independientemente de modo que compitan entre sí?

Donde no hay competencia hay abuso, sea eBay, sea la música o cualquier otra cosa. Esta gente quiere todo nuestro dinero y encima que vayamos escasos de música. Y de repente se les ha dado con la puerta en las narices, los jóvenes tienen toda la música con un gasto mínimo. Y el dinero lo gastan en móviles y en hardware. Qué se va a hacer, nunca hay dinero para todo.

O hacen música para todos o que se la guarden donde puedan. Pero que no creen deseo para crear frustración.

El trabajo de un cantante es cantar y el de un actor es hacer teatro. Inventos como el cine y el fonógrafo permitieron, al principio casi como un juego, grabar esos trabajos de modo que cantantes y músicos se quedaban en casa descansando mientras los discos cantaban en su lugar; actores y tramoyistas se quedaban en casa mientras sus películas hacían lo propio. El boom de población y tecnológico hizo que se forrasen unos y otros mediante estas 'actuaciones diferidas'. Como si los trabajadores pudieran enviar a trabajar una fotocopia de sus manos. Cuantas más fotocopias, más sueldos.

Ahora la tecnología que antes les favoreció se ha puesto ahora en contra. Los avances actuales han conducido a que pierdan el control sobre sus obras. Ahora cualquiera puede clonar al cantante o al actor. Que la gente comparta gratuita y solidariamente sus ficheros de música y video es una consecuencia inevitable de las nuevas tecnologías. Otra cosa es que los venda, eso no.

Los músicos no inventaron el fonógrafo, ni el microsurco, ni el CD ni el MP3. Tampoco los actores inventaron el cine, ni el DVD ni el Divx. La vida es así, unas veces sopla el viento a favor y otras en contra. Que no se quejen porque han tenido una larguísima etapa muy privilegiada. Naturalmente no podía ser eterna, nada lo es. Que ajusten los precios a los costes y compitan. Ese es su reto.

A la larga saldrán ganando, la piratería ( la de verdad, la de la manta) ha creado un mercado de cine y música de bajo precio que antes no existía. Cuando la industria se decida a bajar los precios se beneficiará de ello.

El Crit

2006-11-25T15:48:00.000-08:00

Respira verrugues d'àstat
i s'arrenca els narius
en una tarda d'oms i pins
com un pastís mal muntat
amb vint-i-quatre llimes dins.

FA SOL

2006-11-25T15:31:00.000-08:00

(A tots els músics)

No em penedeixo
d'haver triat
aqueta vida...

Les orelles se m'escapen
i suren en un mar de llavis.
Es perden per la quarta corda
del vintè pentagrama.

Ja tornaràn al de cappo.

SI - LA - SOL·ledat és meva
LA - RE - bré amb vuit acords.

Enclaustrat entre hemisferis
jugo a perdre'm un silenci.
I als problemes majors
els hi resto un semitò.

Són menors.

LA - RE - SI - stència d'una corda
FA - RE -MI - rar-me aquest compàs.

Transcric en semifusa
tot el que he volgut viure.
Tot, tot en clau de Sol.
El La és per baixos.

Jo vull ser més alt.

SI - MI - RE - s els meus compassos
RE - FA - ria sis per dotzes.

Avui
FA SOL.

SI.

Quan et gires

2006-11-03T14:47:00.000-08:00

Quan et gires
un coixí vermell se’t dibuixa a la galta
i juga amb els teus ulls
sota el vel dels cabells.
Matins bruns de fulles seques
i vespres de mel.

Just quan et gires
puja un gnom pel teu ventre
i s’enfila pit amunt fins caure a la gola
i estreny fort
- Molt fort -
on la vida remuga son de divendres
i la nit ampara, viciosa,
l’espina insondable d’una lluna nova.

És just quan et gires
que m’amparo, diàfan, en l’olor de sicuta
verge, suau i albina.

I mentre m’estavello
perenno vidres d’intents glaçats.

(Nota: aquest poema l'acabo de fer. L'anterior que he penjat ja estava fet des de feia dies i l'he passat avui a ordinador. No us penseu que sóc tan prolífic...)

Ho deixo

2006-11-03T14:03:00.000-08:00

Brindo perquè ho deixo
Perquè avui sopo amb mi
I em divinitzo.

A la meva salut, perquè sí!
Perquè sé que m’ho mereixo
I em despisto.

Si truco, m’obriré.
Sé que sóc a l’altra banda.

M’abraçaré i em follaré
Com una pedra cau al riu
De l’inrevés.

Fumaré sense fumar
I em miraré.

Merda. Torno a ser tu.

Tant se val. Fins una altra.

Salvador Paniker dixit

2006-10-16T08:42:00.000-07:00

"Cualquier explicación del mundo es siempre menos estrambótica que el hecho de que haya mundo"

Paniker, dilapidardor oficial de segles i segles d'explicació del món.

Somni pollockià

2006-09-10T16:38:00.000-07:00

Lignit porós et cobreix l’estil
Ets carn fresca d’arc iris
Tímida mostra en croma fos
Impostada en tou de ciri.
Continua movent-te i besa,
Intrèpida vela d’Ulisses,
Aquest temps de tela estesa.

L'equilibrista coix

2006-09-04T15:54:00.000-07:00

Entre caravanes bordes
Passejen herbes i estius
Ulls ansiosos, fulls i sobres
Dant torna amb els vius.
Anuncia en ordre exacte
La verema dels porucs
Senyors gust, seny i tacte
Sereu empassats pels cucs.

Descansa sobre un fil blanc
De cera d’arbre
Un ser pacient i estrany
De mel i marbre.

Duu un maiot de color porpra
i neda un ànec al seu cap.
Avui té el mestral en contra
Però el seu fil segueix sent blanc.

Moix, coix, viu l’equilibrista
Indeclinable en tercera arrel
És com una nina trista
i el fil blanc fa bo amb el cel.

- Jo volia ser poeta, estimada.

Penja la vida al sol
I viu la roba al màxim.

El contracte

2006-08-06T18:17:00.000-07:00

A la porta de la vida
vaig firmar un contracte
en una taula antiga
Amb la senyora llibertat
Vaig pulir els sentiments
Com qui llepa un mirall
I passa les dents
Sobre el teu viu retrat
Pintar-te uns ulls de seda
I marcir-te les parpelles
Reposant per sempre a jaç
d’un bessol de males herbes
Amb la meva bruta sang
Vaig firmar tornar-me gel
Sobre pell de mandarina
Seca de xuclar tant de cel

I ara, què puc voler
De la teva entranya opaca?
Vols que torni a vessar
El meu vers en la ressaca
D’un amor tou de son
De llums encegadores
De calcetes netes
I camins d’espores?

Marxa, Cupido.

Aquest cop la fletxa
me la guardo de record
Com el col·leccionista
D’àncores del port
De la bitàcora dels dies
On el sol no duu el matí
I on la nit fondeja plena
De peix viu i blau marí.

Penjo entre reixes
de mots dissecats.

No importa res més

2006-07-28T05:14:00.000-07:00

Aquest és un text que vaig escriure juntament amb un amic i gran escriptor, el Nacho, per llegir-lo a la festa de l'Escola de Lletres de Tarragona el dia 26 de juliol. És un text que podíem llegir amb música. Curiosament, vàrem triar la música abans de ni tan sols saber sobre què escriuríem. La cançó triada és una versió del Nothing else matters de Metallica que va fer el grup suec Apocalyptica amb només quatre violonchels. Amb el Nacho vam seure davant de l'ordinador, vam tancar els ulls i vam escoltar sencera tota la cançó. Després vam exposar el que ens transmetia, i poc a poc, sense dir-nos res, va sortir aquest text, que porta per títol la traducció catalana de la cançó: No importa res més.

Us recomano que llegiu el text mentre escolteu aquesta magnífica versió

Perquè ens quedem embadalits davant d’una llar de foc?
Foc de mel i espurnes d’àcid. Romandre desperts per ser-ho tot. El futur ens guarda un lloc, fem plorar la llum.
Perquè vessa la gerra de l’ostracisme melàncolic d’un diumenge a la tarda?
Si la tarda et cau, et sua, et rellisca esquena avall, front avall, vida avall; fes-te arbre, fusta, roman, mira, mira`m, retreu-te, crida.
Perquè pesa tant la biga que tenim a l’ull?
Si ens besa una veu de marbre, si coneixem el secret del nostre secret, qui més que nosaltres per adherir-se al vidre, per buscar el fred, per admirar-se?
Perquè rimen tan bé paraules com mort o conhort, com vida i priva, com dolor i dolçor, com estima i margina?
La bellesa defuig el rostre de fang, les mans desfetes. Les paraules, però s’estimen, s’abracen. Dins del dolor hi cap la carícia, dins de la mort viu la companyia. La paraula existeix per damunt de quelcom bell. Una pedra tallada s’ha gestat en les paraules, la música s’explica, la història és un conte.Perquè Ovidi va ser desterrat? Perquè fingeixen l’orgasme les Helíades davant la tomba de Faetont? Perquè Hèrcules es ficà la túnica de Nessos? Perquè Aracne va ser castigada, si va guanyar? Perquè Orfeu mirà enrere?
La vanitat recull, deixa passes d’oli, dibuixa, construeix el camí. Reprodueix les vides, acumula els errors, navega a les nostres ninetes de fil d’or. Ens duu a especular sobre la geografia del color, sobre la duresa d’un ull.
Perquè?
I perquè no?
No només no nodreix novament sinó que no nos nodrirà noblement. Nogensmenys és massa negatiu. Potser millor no obstant. O no. O potser només? O no més? No.
O sí?
Sílfide sinècdoque siciliana sintetitzant la cínica citació. Si ofereix una treva a la realitat. Si l’ofereix, l’oferirà. Però, també hi ha un si més no. Sí.
Realment importa alguna cosa més que el sí o el no?
Potser.
Impera el sí. Pateix el no. O rebuig al sí i adoració al no?
Res més enllà de dos lletres moduladores? Què se n’ha fet del cel?
Resta. Ens resta. Trobar una casa i quedar’s-hi. Viure damunt dels núvols i portar sandàlies de coure per no fer malbé el blau de vidre. Caminar. No trepitjar.
Sortit sota el sot del migdia a comprar una mica més d’ingravidesa i xerrar sobre l’olor de pell de mandarina. Regirar-te el melic i trobar-hi algun pensament mandós entre els burrisols formats per anys d’estigmes ferésegs i d’onades suaus de vent del nord. Poder tornar a casa i dir-li “Ja sóc aquí” a la tercera rajola de la paret de la cuina.
Regirar-te les butxaques i trobar pols de tabac, roses i encara una mica més de cel. Estendre els llençols blancs, comprar pa de forn, aturar-te a mig camí, al mig del teu camí, i pensar que ets, que hi ets, que hi seràs, mentre els cabells van blavejant poc a poc amb la pols d’eteri.
Rebre una trucada inesperada de la dona que et ven tovalloles i tornar de tant en tant a la terra per descobri que mai t’has mogut d’allí. Però ningú es banya dos cops a la mateixa riba.
Una llàgrima és un espill. La teva reflexa el teu cel. La teva et rellisca galta avall.
I cau a terra. Cau al cel quan la terra gira mitja volta més. I torna a terra. Banya-t’hi de nou.
Trobaràs la teva?
No importa res més.

Reflexió en un pub

2006-07-19T04:42:00.000-07:00

"No sé si m'enfonso
o és que tot se'n va volant al meu pas.
Potser ara ploro
però demà junts podrem riure més alt"

Em sembla que me'n vaig a obrir-me el cap contra una paret.

A.H.D.F.C (Arxiu Històric Descaradament Falsejat de Catalunya). Volum I.

2006-06-25T15:40:00.000-07:00

Benvinguts i benvingudes a l'Arxiu Històric Descaradament Falsejat de Catalunya, una secció de documents antics meticulosament (o no) retocats per un servidor.
Inaugura l'Arxiu el senyor Joan B. Culla (El que ve després d'en Joan A. Culla i és professor d'Història de la UAB entre altres coses). Au.

Al peu de foto hi diu: "Joan B. Culla, amb altres nens, aprenent a fer l'anxeneta"

Estic aCullanit amb l'examen de dimecres, i un es distreu com pot...

Primo, a la pira!

2006-06-22T15:21:00.000-07:00

Ula-Ula!
Enlloc d'esudiar per l'exàmen del senyor Culla, he ajudat als meus companys del Ball de Serrallonga de Tarragona a fer un manifest que llegirem la vetlla de Sant Joan just abans d'encendre el ninot que hem preparat. Aquest és el segon any que fem que el ninot sigui algun personatge que ens caigui com un plat de visos rovellats: l'any passat li va tocar el rebre al nostre molt odiat monarca Felip V i enguany hem triat al dictador Primo de Rivera per dur a terme les nostres accions vandàliques compreses dins la llei i la festa pagana del solstici d'Estiu. Us adjunto el manifest. Llegiu i gaudiu de la nostra bogeria.

Primo de Rivera: Ciutadans de Tarragona, sóc Miguel Primo de Rivera, el que va ser el vostre capità general, dictador com no n’hi ha hagut cap altre. Bé, potser en Franco... No, no! Jo era més dictador!
Després d’acabar amb el règim monàrquic d’Alfons XIII – tants Alfons hauríen acabat tornant-me boig-, i de pas intentar carregar-me la cultura catalana, em presento a Tarragona per acabar amb el desgavell polític i social en què esteu immersos.
Ni estatuts, ni constitucions, ni res! El que necessiteu aquí és mà dura! És la solució a tots els vostres problemes, que no ho veieu? No hi haurà més partits incompetents, que més que un parlament, el Congrés sembla una casa de pepes! Tots es venen al millor postor, com ha passat amb l’Estatut... Que, per cert, està trencant la unitat de la nostra pàtria, única i sobirana, Espanya. I això, camarades, no ho podem permetre! La nostra Espanya és única i indivisible. És per això que us demano ajuda per combatre aquells que la posen en perill parlant altres llengües vulgars que no són la nostra, la bona, la veritable: el castellà. Encara sort que queda gent com jo per defensar aquesta elevada i santificadora causa.
Si el 1923 amb un cop d’Estat vaig fer caure els ajuntaments i la Mancomunitat, ara es podria fer el mateix amb la Generalitat. Com aleshores, cal posar militars a les institucions! És clar que sí! Una persona a qui no li importa la seva vida és la única apta per governar. Els alts càrrecs del nostre Ejército s’encarregaran de controlar-ho tot! Eliminaré els partits polítics catalans perquè tenen noms estúpids i lletjos. CiU?? Ciu-ciu fan les bales del meu fusell! ERC?? Si sembla una arcada d’aquelles d’abans de vomitar!! PSC (legir-ho com pésesé)? Això és un insult a la meva persona! Diuen Pésese que està gordo! I els de ICV –EUA? EUA! vol dir que són uns venuts als americans!
També prohibiré els Segadors – cançó que, per cert, és pitjor que sentir cantar els Setze Jutges junts- i tallarem les Senyeres per la meitat, així les podrem reaprofitar per fer rojigualdes, la única bandera de la nostra pàtria. Imposant la llengua castellana a les escoles erradicarem el català i així pou de conflictes!
Però per fer tot això, cal resucitar la Falange – a que sona bé, FET i de las JONS?? -, partit que, per cert, va crear el meu estimat fill José Antonio. Aix, en José-Antoñito... Llàstima que en Franco el va pelar... Un moment! Jo, que recordi, no vaig matar mai algú afí a la meva ideologia... merda, en Franco va ser més dictador que jo... Però... jo sóc més guapo! A que sí?

Resposta: Atura el teu discurs! Aquí no hi tornràs mai més! Les coses han canviat. Tot i això, encara conservem tradicions ancestrals, i aquesta nit en tens un exemple: cremem a la foguera de la Nit de Sant Joan aquella persona que per mèrits propis s’ha guanyat l’odi dels ciutadans. I a que no saps a qui li toca enguany?? Au, Miguel Primo de Rivera, que la foguera t’espera!!

Brises d'ostracisme

2006-06-16T02:04:00.000-07:00

Poema espontani sobre el desastre d'Hiroshima que vaig escriure a petició del m.h.m.c.s.s. Robert Van Eeckhout.

Brises d’ostracisme vessen una rima
sobre l’antic temple d’Hiroshima
En ell l’ignot fantasma messiànic
juga a la guerra xiulant un vell càntic.

On és ara la ignorància
de nedar en bella fragància
aliè a que el germà
vomita acer, pus i quitrà?

Vola i sura i tira i crida
entén l’impossible i beu la vida
en un deix de suc constant

Crema i plora i fila i mira
la teva filla adormida
i l’ombra dels morts encara errant.

Trobada amb Pau Gasol

2006-06-05T07:47:00.000-07:00

La nit del primer de juny de dos-mil sis un grup de porcots etilitzats va increpar el quilomètric jugador de pilotacistella Pau Gasol, obligant-lo a fotografiar-se amb ells. Us adunto una de les fotografies, en la que s'aprecia un acostament sensual i més que visible del m.h.m.c.s.s. Robert Van Eeckhout al pilotacistellista barbat i enmudit per la no-emoció del moment. Per cert, fixeu-vos en l'útil i suggerent eslògan que esbomba la samarreta del jugador.

Cal dir que a l'esquena de la samarreta hi ficava "Aquí tampoc"

“No sóc ruc dins del meu cap. Les orelles encara no m’han crescut”

2006-05-25T04:06:00.000-07:00

ENTREVISTA - Federico Fernández Paradero, sense sostre

Dubte. I si s’ho pren malament? A la plaça de l’Hospital, assegut a la terrassa del bar El Jardí, examino el posat d’un home que hi ha assegut vora les escales d’enfront de la Biblioteca Nacional de Catalunya. Duu una gorra blanca, un jersei gris amb caputxa i texans. El seu posat és seriós, dur. Les arrugues de la cara se li marquen com anys en la façana que té al davant. El cafè se’m refreda. No em decideixo a anar a parlar-hi. Veig com un home alt i amb barba se li acosta fent ziga-zagues. Li pregunto al cambrer de la terrassa si coneix l’home que ara s’ha assegut al costat de l’home de la gorra blanca. Em diu que no de manera personal, però em comenta que és un vagabund que ve cada tarda. Bé, ja tinc un vagabund. Però i l’home de la gorra blanca? Veig que parla animosament amb el vagabund. El cafè ja se m’ha refredat. Sense acabar-lo, pago i prenc la decisió. Parlaré amb el misteriós home de la gorra blanca.

El saludo un xic tímid. Però ell, content de tenir companyia, em convida ràpidament a seure al terra. L’altre home, l’alt i barbat, s’ha ficat a escoltar música amb un petit reproductor. Té la veu ronca completament i canta alguna cançó que malgrat el meu bagatge musical no puc reconèixer.

L’home de la gorra blanca, només començar a parlar, se li escapa una paraula en francès. Rectifica immediatament i s’excusa. “És que vinc de França”. Això no és cap problema. Perquè es senti més còmode, li adverteixo que jo també en sé, i l’entrevista – o més aviat, conversa – amb Federico Fernández, un sense sostre, es desenvolupa plàcidament i en dos idiomes.

- Així que vostè és francès...

No. Jo he nascut a Espanya, a Orense, però fa molt de temps que vaig marxar. Els meus pares se’m van endur a França, a París, fa trenta-tres anys. Tenia quinze anys. Ara en tinc quaranta-vuit. El meu pare...

Federico es queda en silenci. “És difícil d’explicar...”, murmura, furgant en el seu passat.

Quan tenia cinc anys, el meu pare va morir. Quan tenia vuit anys, la meva mare s’havia tornat a casar. Ella i el meu padrastre, que em va acollir com un fill, em van dura Barcelona. Vam comprar un pis a la Meridiana, al costat de La Ruleta. Vaig estar aquí fins als quinze anys. I des d’aleshores fins fa un any i mig no he tornat més a Espanya, perquè vam marxar a França. Vaig treballar-hi disset anys. Després, una de les meves germanes em va venir a buscar perquè tornés cap aquí. Jo estava a l’atur.

-Quan va tornar, què va fer?

Vaig estar unes setmanes aquí a Barcelona, al pis de la meva germana. Però no volia ser una càrrega per ella i un matí, sense avisar, vaig marxar a Madrid. La meva germana va avisar a tota la policia de Barcelona perquè em busqués perquè no sabia on havia anat i creia que era mort. Fa només un mes i mig que he tornat. Quan vaig tornar a veure la meva germana, ella s’alegrà molt que no m’hagués passat res.

- De nou a Barcelona, ha tornat a viure amb la seva germana?

No. Un cop vaig tornar a ser aquí vaig viure com vaig poder, com la gent del carrer. Però cal anar amb compte, perquè, de gent que viu al carrer, n’hi ha de bona i de dolenta, n’hi ha de bruta i n’hi ha de neta. Jo sóc molt net i em busco la vida. Sempre estic amunt i avall, no com aquest home (assenyalant al vagabund alt i barbat, que no el sent), sempre emborratxant-se. Tampoc m’he punxat mai. Ara estic a la creu Roja de Poblenou, dormo allí. I Sinó dormo al carrer.

- Recorda alguna cosa de la Barcelona de la seva infantesa que encara es conservi ara?

No. Quan vaig tornar, vaig veure la Barceloneta molt canviada. Ara em perdo. Tots els edificis han canviat. Jo havia conegut la Barceloneta abans, i era un abocador. Ara és el port, hi ha el Maremàgnum, ha millorat molt. Abans era una merda, ara és un palau.

Pel que fa a la Meridiana, on vivia, hi havia la Renfe davant.Ara no hi ha Renfe. A l’acadèmia on vaig anar ara hi ha una comissaria. El pis de la meva mare ha quedat intacte, ningú l’ha tocat, però ha canviat tot al seu voltant.

- Deu causar un gran impacte veure des del teu pis, on no ha canviat res, el carrer, que ha canviat completament...

I tant! Abans des del balcó de casa la meva mare veia la Renfe. Ara només hi ha edificis al voltant. És que trenta anys fora és molt temps...

-Vostè ha viscut a París, Madrid i Barcelona. Quina ciutat li ha agradat més?

Em trobo millor aquí, a Barcelona, que a Madrid. No hi ha el mateix ambient, no hi ha el mateix caràcter. La mentalitat de la gent és diferent. Pel que fa a París, allí és tot molt més car. Per exemple, a París pagues sis euros per un paquet de cigars quan aquí en pagues dos. Però allí cobres més. Per exemple,

a França els aturats tenim el subsidi d’atur fins l’any de la jubilació. I cada mes cobro, fins i tot ara que sóc aquí.

- Abans em parlava del pis que la seva mare tenia a la Meridiana. Viu allí?

No. El pis de la meva mare està desocupat des de fa 14 anys.

- I no l’han llogat mai?

No. No volem llogar-lo. Ni vendre’l tampoc. Mira, jo estic al carrer i tinc un pis.

- Aleshores, perquè no va al pis?

Perquè no...

La Mirada se li perd en l’infinit. Calla uns segons.

Perquè no. Perquè vull viure al carrer. Jo podria anar-hi a dormir, perquè està en perfectes condicions, però no. Dormo al carrer.

- I a Madrid on vivia?

També al carrer, treballant amb els gitanos.

- Ha tingut algun problema amb la paperassa administrativa que comporta canviar de país?

Ara tinc alguns problemes perquè em van robar tots els papers. Va ser fa un mes i mig, a la Plaça Catalunya. Dos nois em van tallar la ronyonera per darrera i van marxar corrents amb ella, I allí dins hi duia tot els papers. Ara m’estic barallant perquè em facin el DNI. Mira...

Treu de la cartera uns papers. Són per renovar el DNI.

Me’l donen demà.

- Li ha costat molt que li refessin el DNI?

No, però he perdut molt de temps fent-ho. Vaig anar primer a Plaça Catalunya, després a Navas, després al Clot, a l’Ajuntament i després a la Plaça d’Espanya. Un cop allí em diuen que si no estic empadronat aquí no poden donar-me el DNI. Jo estic empadronat a França, i com que aquí no tinc domicili fix, no m’ho podien fer. I la meva germana ha hagut d’anar a empadronar-me com si visqués a casa seva.

- Què pensa fer en un futur immediat?

De moment, estic esperant aveure siveig una noia que normalment passa per aquí. Després no ho sé. Tu potser ho tens tot planificat perquè deus ser molt intel·ligent, i jo potser sóc ruc. Però no sóc ruc dins del meu cap. Les orelles encara no m’han crescut. O potser les tinc, no ho sé...

El mal del pollastre

2006-05-23T12:54:00.001-07:00

Una gallina pica, xica, tica i ballarica tenia dos pollets pics, xics, tics i ballarics.

Ara només en té un. És el mal del pollastre.

Discurs inaugural de la senyora Cràcia en la inauguració del canal Telestates

2006-05-15T12:17:00.001-07:00

"Bona nit, senyores i senyors teleespectadors. Benvinguts a Telestates, el primer canal televisiu públic i estatal d'Espanya. Podria parlar de la nostra meravellosa i variada programació, dels nostres famosos presentadors, del que podem oferir que no ténen les altres televisions. Però no, deixo aquests temes per les altres cadenes. El que vull en aquests primers moments de vida de Telestates és respondre a la pregunta que molts de vostès s'estan fent ara mateix: Cal una televisíó de l'Estat? La resposta a aquesta pregunta és, si més no, confusa.

Passem a analitzar alguns aspectes de la televisió actual per poder respondre aquesta qüestió. Ens trobem davant d'un declivi de continguts en la televisió, en la que impera l'audiència. Aplicant el Panem et circenses, les cadenes ofereixen una graella televisiva basada en les comèdies de situació, els famosos culebrots, els programes d'humor picant i fàcil i les pel·lícules. Però sempre tenint com a referent vàlid i jutge universal l'audiència. Els directius de les cadenes es justifiquen dient "És el que la gent vol". Però ens preguntem, Què és abans, l'ou o la gallina? Qui ha d'oferir una bona programació educativa i cultural, les cadenes o els consumidors? Hem d'esperar a que la gent, mancada de l'anomenada cultura televisiva (i la cultura en general), sàpiga demanar el que no coneix? És senzill decantar-se per la morbositat de veure plorar una dona empolainada, o pel riure fàcil cada cop que es pronuncia la paraula teta.

Però la Televisió Digital Terrestre obre un nou horizó de possibilitats: amb la possibilitat d'emetre més canals i la tematització d'aquests, molts d'entre ells es poden dedicar a la difusió del debat crític però moderat i entès en els temes tractats, de l'art, la cultura i la literatua, de la música no comercial, de les noves lleis aprovades pels parlaments, de les peculiaritats i distincions regionals... Tot un univers de canals que s'obre només encenent el monitor al que està ara enganxat.

Pel que fa a la publicitat, aquesta s'ha concertit en una rèmora per una televisió de qualitat. Al igual que els programes, els anuncis busquen captar al màxim l'atenció de l'espectador en el mínim temps possible. Això fa que dóni els missatges mastegats i el receptor no hagi de dur a terme cap activitat mental el suficientment profunda per extreure les seves pròpies idees i conclusions. A més, si una televisió té poca audiència, la publicitat arriba a menys gent i els productors no anuncien aquests productes en aquelles cadenes. I, tenint en compte que la publicitat és la principal font d'ingressos de la televisió, això és un problema a tenir en compte.

La transmissió educativa i cultural i la difusió dels valors humans i democràtics són fonamentals en una societat en la que actualment impera la llei del més fort, en una cultura supeditada al mercat. En un món globalitzat com és l'actual, cal refermar la nostra personalitat i els nostres traços regionals per no pèrdre'ns entre tanta gent. Cal saber quin som per poder entendre als altres, i la televisió juga un paper fonamental en aquesta tasca com a mitjà de comunicació de masses. Cal tornar als ideals que van marcar els inicis de la televisió a Europa, una televisió pública, educativa i cultural.

Però aquesta tasca no és fàcil. Les idees neoliberals premien per damunt de tot el mercat, la no-intervenció de l'Estat i el benefici a curt termini. Implantar una televisió educativa i de qualitat no és rendible a curt termini. Però cal intentar-ho, cal educar a la gent, cal ensenyar-li com mirar televisió, cal donar-li les pautes perquè pugui decidir per ella mateixa, cal fer que s'entengui i entengui el món. I en un món dominat pel fervorós capitalisme, creiem que només els Estats poden dur a terme aquesta tasca. La TDT ens en dóna l'oportunitat, tenim el projecte i les ganes necessàries per dur-lo a terme i confiem que amb el temps, aquest projecte donarà els seus fruits.

Volem remarcar que aquesta no és una televisió del govern, sinó que pertany únicament a l'Estat. L'estat democràtic, l'estat de tothom. I tots podem expressar-nos en ell, tots hi tenim veu i cabuda. La pluralitat és una de les bases d'una televisió amb les característiques que busquem.

Vull acabar aquest discurs anunciant-vos que aquesta nova cadena no té programació. El factor sorpresa és una de les característiques que fan desenvolupar la intel·ligència i les estratègies lògiques per intentar preveure fets que es dónen amb una certa reiteració en el temps. El desenvolupament de l'enginy i la intel·ligència és bàsic per entendre el nostre projecte televisiu.

(Mentrestant, a la part inferior de la pantalla apareix un anunci que diu "Si pots endevinar quina és la programació de Telestates, envia un missatge amb la paraula Telestates punt la graella del dimecres als 5555. Les 500 primeres persones que ho encertin rebran de franc un magnífic pela-pipes automàtic")

Res més. Bona nit i benvinguts a Telestates. Us ha parlat la directora del canal, la senyora Cràcia. Demo Cràcia."

Quan et trobi, serà fred quan et trobi

2006-05-13T09:47:00.000-07:00

"A ver si podemos quedar algun día, y hacemos un café".
Així va acabar la conversa (o entrevista) amb en Fede, un sense-sostre françès, de mirada ferma i un xic arrogant. Està clar que, malgrat el desig amb què vam acabar de parlar, cap dels dos ens esforçarem en tornar-nos a veure. Quan ens acomiadavem, dins del meu cap (que faig servir bàsicament per enregistrar les cançons que composen la banda sonora de la meva vida), sonava Quan et trobi, d'Els Pets. La meva ment deia a en Fede: "Quan et trobi pel carrer, les paraules assajades entre les hores de nit sense son es faran vent esperant que una mirada trenqui el glaç d'un silenci boirós".
Va ser una entrevista estranya. Vaig acostar-me a ell després d'estar vint minuts decidint si fer-ho o no. Un cafè fred va ser l'indici que em deia que havia passat massa temps al cafè des d'on es podia veure el possible sense sostre. Quan vaig ser-hi, en Fede es va posar completament a la defensiva. Potser ja l'havia entrevistat algun altre company de classe (és el que passa quan deixes l'entrevista per l'últim moment...). "Qué? Quieres saber cómo vivo? Yo no soy sucio! No me he pinchado nunca!", em deia. Jo, que encara no li havia dit què venia a fer, vaig decidir mentir-li. "No, quiero hablar con usted sobre Barcelona. Estoy haciendo un reportaje sobre la rambla y sus alrededores". Aleshores la conversa es va anar suavitzant. Em va dir que era francès. "Francés? Moi je parle français aussi!", vaig exclamar. Aleshores, el bilinguisme va imperar.
Vam començar parlant de la Barceloneta, que ha canviat moltíssim des que en Fede va marxar de Barcelona, fa trenta-tres anys. Poc a poc, en Fede s'anava calmant, s'anava sentint més còmode. I jo també, la veritat. Va començar a parlar d'ell, de les seves germanes, de la seva mare... Va acabar explicant-me la seva vida i els problemes que té visquent als carrers de Barcelona. Era el que volia sentir.
Havia aconseguit la meva entrevista. Però... havia fet bé mentint a en Fede sobre el tema de l'entrevista? El final justifica els mitjans? No, esà clar que no. Però què podia fer? Tornar enrera i dir-li "Oye, Fede, que era broma, que quería hablar contigo porque eres un pobre sin techo y gracias a tí me avaluarán una asignatura que pagan mis padres"? La veritat sol ser més dolorosa si no la dius quan en tens l'avinentessa... Vaig marxar capcot cap a casa per transciure l'entrevista robada.
Mentre passava l'entrevista a ordinador (feina que torno a titllar de, com a mínim, feixuga), anava recomposant mentalment la vida d'en Fede. I em feia creus que pogués viure al carrer tenint el pis de la seva mare en perfectes condicions i deshabitat i una germana que l'allotjaria de grad a casa seva. Vaig comnçar a especular sobre les raons que posia tenir aquell bon home per viure al carrer. M'inventava milers d'arguments, l'un més absurd que l'anterior: que la mare va morir al pis, que la mare va morir assassinada al pis, que la mare va morir assassinada per en Fede al pis, que la mare va morir assasinada per en Fede i va ser enterrada al pis... Perdut en aquestes cabil·lacions, l'únic que vaig veure clar és que la tarda s'havia esvaït d'entre els meus dits pensant en bajanades dignes d'una novel·la de Conan Doyle o d'Edgar Allan Poe.
L'endemà, quan vaig arribar a classe, un company em va preguntar "Ja li has fet l'entrevista al teu sense sostre?". Un altre va comentar "Jo la vaig fer pels voltants de Plaça Catalunya, que n'hi ha molts". I un tercer va afegir "El meu era molt simpàtic!". Som inhumans! Tractem aquella gent com si fóssin mercaderies!! Segurament només era un parany lingüístic i els meus companys no ho havien dit amb cap mala intenció, però aquella va ser una altra reflexió que va entristir-me una mica més i va fer resorgir en mi els fantasmes de la culpabilitat del dia anterior.
Aquella tarda, acabant d'enllestir l'entrevista, em vaig plantejar de no entregar-la. Em vaig aprofitar de la vida i la sort d'una persona per una nota d'universitat, i a sobre sense el seu consentiment!
En aquell moment, pel meu cap va tornar a sonar Quan et trobi. "Quan et trobi pel carrer, la conversa desganada i l'adéu ràpid d'un petó nerviós seran l'epíleg d'una ocasió escapada i preludi d'un hivern, dòcil, gris i somnolent com les busques d'un rellotge vell".
Quan et trobi, farà fred quan et trobi.

Quan et trobi, serà fred quan et trobi.

I és que uns tant i altres tant poc...

2006-05-05T15:19:00.000-07:00

Recomano aquest vídeo a tots els amants de la música.
Res més a dir. M'ha impressionat.

"Jo, robot"

2006-05-03T05:09:00.000-07:00

Coincidint amb el dia de la llibertat d'expressió, els robots i les màquines reclamen el seu espai als mitjans de manipulació de masses. Per aquesta causa, diversos robots provinents del món del cinema i la faràndula en general han obert la seva vida privada als objectius de les càmeres. Així, els humans humans i inhumans veuràn que les màquines no representen un col·lectiu hostil i antipàtic en la seva gran majoria, exceptuant alguns casos, com ara els androides de "La Guerra de les Galàxies", HAL 9000 de "2001: Odissea a l'espai" i alguns dolents de Star Trek. També afirmen que el protagonista de "Jo, robot", va actuar enganyat pel director i guionistes del film i sota els efectes del Cànnabis. En solidaritat amb ell, l'eslògan de la seva campanya de sensibilització és el mateix nom del film. Els problemes del copyright s'han esvaït perquè les computadores que ho havien de processar s'han declarat en vaga.

Us adjunto una de les millors fotografies realitzades per la campanya.

Com veieu, està clar que el carismàtic intel·lectual R2D2 viu COM MOLTS DE NOSALTRES.

I ara us deixo, que agafo el jet privat per anar de la sala dels ordinadors al menjador dels yacuzzis a reunir-me amb unes titis i fer una orgia piromusical.

Mucha policía, poco Amenós!

2006-05-02T07:00:00.000-07:00

Extret de la web del Gremi de Santfarts de Tarragona:

"El webmaster d'aquest espai corrupte, el també corrupte, Jordi Amenós, ha estat detingut per la Guàrdia Civil aquesta matinada acusat de penjar imatges manipulades a la xarxa des de l'any 2003 fins a l'actualitat. Les Forces de l'Ordre han executat la recerca i captura internacional fruit de les nombroses denúncies presentades per algunes institucions i particulars com: Opus Dei, Associació Amics de Cesar August, Tamborileros de Calanda, Associació Amics del Caganer, Ayuntamiento de Pamplona, Club de Fans de Harry Potter, Fundación FAES, Museo Galeria dell'Accademia de Florència, Club de Fans de Darth Vader, Excm. Ajuntament de Tarragona, Casa Real, Santa Seu del Vaticà, Fuerzas Armadas Españolas, Generalitat de Catalunya, Unesco, Alfonso Urdaci, Hble. Consellera Montserrat Tura, Santa Claus i SS.MM. els Reis Mags.

S'enfronta a una possible condemna de 15 anys d'inhabilitació en el càrrec. En aquests moments, està sent sotmès a sensibles descàrregues elèctriques de només 340v per a que confessi les claus d'accès d'aquest espai web i així poder procedir a la seva clausura immediata."

Proposo cuinar un pastís amb una llima dins i passar-li al Jordi. Per cert, fixeu-vos en el que duu escrit al guix del braç dret: la consigna ultra-revolucionària "Visca Kimyjump!".

Espectacular.

Nova campanya publicitària de Chatreuse

2006-04-27T15:31:00.001-07:00

Notícia d'última hora! L'antiga empresa de licors Charteuse (Xar3 pels amics) ha decidit revitalitzar les seves ventes a Catalunya ja que ara només vèn a Tarragona ciutat. Per això ha realitzat un seguit d'anuncis que sotiran als diaris, les ràdios i les televisions de la comunitat autònoma-nació-país (digueu-li com vulgueu).

L'eslògan de la campanya serà "I tu de qui ets?" (Us sona? No en feu KAS...), fent que la gent es posicioni a favor del Carteuse groc o del verd.

Després d'un càsting exhaustiu al que es van presentar dos candidats, s'han triat els dos protagonistes dels anuncis: Quimet Marmany (Kimmyjump) i Jordi Amenós (Amenós Rex).

Us adjunto dues fotos que es van realitzar durant el càsting.

Dos mites sexuals i líders d'opinió, units pel Xar3

Per acabar, l'empresa ha previst llençar a inicis de setembre, en vistes de Santa Tecla (Molt Honorable patrona de Tarragona), un nou anunci sobre la Mamadeta, beguda obtinguda a partir de la barreja dels dos tipus de Cartreuse i granissat de llimona. Encara no es sap qui serà el director de l'anunci , però tot apunta que, vist el nom de la beguda, l'encàrreg correrà a compte d'en Conrad Son.

Amenós Rex

2006-04-27T13:05:00.000-07:00

Salut companys!

Us vull presentar un altre dels astres sexuals (o no) de Tarragona i rodalies discordants /Reus inclòs): Jordi Amenós. És la mascota del ball de Serrallonga de Tarragona, tot i que mai ha reconegut en públic la seva pertinença a l'organització. Ha estat la musa que ha inspirat la mítica cançó que ara circula versionada de moltes maneres pels passadissos de la facultat: Jordi Amenós, la la la la la la la laaaa... També és la principal víctima de les mantejades dels balls i creador compulsiu de blogs (veieu els meus links). Però, per sobre de tot, cal destacar que és el mestre purlador de l'entitat: ell és el sume sacerdot que oficia les purlacions a què el ball sotmet als nous bendolers per comprovar la seva vàlua i decisió.

Us adjunto una imatge o apareix, pletòris, Jordi Amenós. Amenós Rex.

El seu estat etílic era inexistent, per si algú en tenia algun dubte

La cançó de l'estiu!

2006-04-24T08:47:00.000-07:00

Ula-ula!

Us anuncio que m'ha arribat un mail amb el que pot ser (i estic segur que serà) la propera cançó de l'estiu. El tema es diu "Yo amo a Laura pero esperaré hasta el matrimonio". El títol promet, eh?! Si voleu veure'n el videoclip cliqueu aquí.

Asseieu-vos, que caureu de cul!

Crítica Rock&Cat

2006-04-24T04:25:00.001-07:00

Ahir vaig assistir al visionat del film Rock&Cat. Erem quatre persones: el Jordi, baixista del meu grup, jo i una parella que devia haver-hi anat per cardar al cine convençut que ningú niria a veure aquella pel·lícula. Sigui com sigui, us adjunto diverses consideracions i opinions al rtespecte.

Voldria fixar-me en l'aspecte tècnic del film: els plànols estan ben triats, però crec que les llums enlluernen masses vegades. Després, crec que fa un bon tractament de temes tabús del moviment, com la dissolució dels Sopa o la mort de Carles Sabater ( al tema "Boig per tu" el simbolisme és impressionant).És un film, com va dir Pep Blay, "políticament correcte": només es queixa de la crítica barcelonina que no els va fer suport. Ningú parla de les discogràfiques, que es van enganxar al règim de subvencions, ni de la Política catalana, que es va fer seu el fenòmen i l'ha condemnat a estar-ne lligat durant anys. Tampoc s'ha donat veu al públic, un dels grans impulsors i el principal responsable que triomfés el moviment.

Pel que fa als grups, Duble Buble i Bars queda clar que no van ser dels més importants, ja que apareixen poc en el vídeo i no fan gairebé cap declaració. Tens raó queixant-te dels gossos, que ja no entrarien dins del fenòmen del Rock Català. Pel que fa als Sangtraït, també crec que se'ls ha donat molt poc protagonisme, com si s'haguéssin afegit per compromís. És una llàstima. També és una llàstima que no hi participés Laxen. Tenien els seus motius, suposo. Potser ressentits amb el Liceu per no deixar-los gravar el videoclip de "Les nits del Liceu. Potser perquè encara estan ressentits per no haver pogut tocar al Sant Jordi del 91 i no es consideren del moviment mal conegut com a Rock Català.

Un altre punt feble és que el film, de rock, en té poc. L'empordà dels Sopa és una versió acústica! Això em va indignar particularment. Fons i tot El vol de l'home ocell sebla una cançó de pop. Crec que aquest és un dels punts febles més grans del film: no reflexa l'esperit gamberro dels inicis dels grups, sinó que els mostra com a grups ja madurs i calmats.

Però darrera dels grups catalans hi han envejes, rivalitats i tensions, i és un mèrit per part De Jordi Roigé haver reunit tots aquests grups i aconseguir coordinar-los amb col·laboracions. També és lloable el fet que hagi trobat els diners per fet el film i hagi pògut estrenar-la en alguns cinemes catalans i fins i tot espanyols.

En fi, és un bonic reportatge visual sobre el que se n'ha fet dels grups del fenòmen del Rock Català, però és un mal reflexe del que ha estat el moviment. En tot cas, és un document visualt molt ben cuidat del que en recomano el visionat a qualssevol aficionat al pop-rock, encara que no sigui en català. Un homenatge als grups de l'anomenat Rock Català, no una revisió del moviment en sí.

Salut i Rock (ja sigui en català o en Muhaidès sudaní. Però el català l'entenc...)

Per acabar, us adjunto una imatge d'un altre film que duu el mateix nom: Rock & Cat

Per cert, això últim és broma

Nacionalista? No, culturalista.

2006-04-15T11:39:00.000-07:00

Salut companys!
Us adjunto la meva darrera intervenció al fòrum del Partit Popular (a l'apartat "Los valores de una sociedad libre. Cultura del respeto", una opinió a "PATRIA O MUERTE", responent a "Y Carod", titulada "Espero de corazón que lea esto y sea de su agrado") . Crec que m'ha quedat prou bé. Espero la vostra opinió!

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

En resposta a la intervenció:

Y el Sr Carod que ensalza una patria que se expandio por el mediterraneo a sangre y fuego, que con gran orgullo dicen que el catalan se habla en cierta parte de Italia. Los vascos que aniquilaban poblaciones de celtas y ocuparon las actual Euskadi aniquilando a los los autrigones, los caristios y los várdulos con ayuda de los romanos.Y Francia con su expansion por Italia que obligo a intervenir a nuestros tercios atendiendo a las suplicas de Italia, Francia con su imperialismo colonial hasta hace poco y actualmente con cientos de Islas y la Guayana.Y que decir de Inglaterra con cientos de Islas, las malvinas y Gibraltar y antiguo su imperio colonial. Y Italia con sus descendientes Romanos que aniquilaron a Iberos ,celtas, Britanos y demas,Italia con su imperialismo en Africa. Belgica y Holanda con su imperialismo en Africa y su trata de esclavos por parte de los Holandeses, Alemania tambien se sumo al conolialismo Africano.Ahora empezemos en Asia con los Mongoles y su expansionismo lleno de asesinatos, China con su expansionismo en el Tibet aniquilando a la poblacion. Japon con su imperio del SOL NACIENTE machacando media Asia. Los turcos conquistando media Europa y sometiendo a sangre y Fuego a otra parte del mundo arabes . Los Arabes en la Edad Media con su expansion del Islam aniquilando a los Europeos Cristianos del Actual Magreb que no dejaron ni rastro imponiendo el arabe de los nuevoa amos. Y que decir de la gran RUSIA machacando armenios,Azerbayanos,el caucaso entero, lituanos, estonios, ucranianods, moldavos fineses y demas. Los canadienses aniquilando culturalmente a los indigenas. Los Mayas y Aztecas arrasando aldeas y sacrificando miles y miles de personas por la religion...que se lo digan a los Txotaltecas aliados aferrimos de Cortes.
QUE TIRE LA PRIMERA PIEDRA EL QUE ESTE LIBRE DE PECADO....El que dijo esto si que era sabio.Salud

La meva resposta:

Estimado desconocido,
Su intervención me parece una buena redución al absurdo de los nacionalismos para hacernos pensar. A mí, desde luego, me ha hecho pensar. Sin embargo, me parece que haría falta ensalzar una patria por su cultura. Obviament, España tiene un llegado cultural y artístico tremebundo, y me siento orgulloso de haber podido tener acceso a él. Así como adoro la literatura, el arte y la cultura en general de Francia, Italia, Alemania, etcétera.
Sin embargo, creo que la represión cultural es lo que me hace discrepar con el principio de "patria o muerte". Ya desde el Imperio Romano (incluso antes) ha sido así, y España no queda al margen. Cito la cutura catalana porque es sobre la que puedo opinar. Desde el final de la Edad Media, la cultura catalana vivió un periodo de socabón, que llegó a su punto más bajo con el absolutismo borbónico. Logró recuperarse a finales del siglo XIX con lo que llamamos "la Renaixença". Muchos historiadores aventuran que una de las causas de dicho renacimiento cultural fue, paradojamente, la imposición de la cultura castellana en Cataluña.
Espero que no entienda con mis palabras que la Cultura española no sea válida. Por favor, nada más lejos! Simplemente opino (en mi modesto parecer) que cada persona defiende la cultura del sitio en el que se encuentra, en el que ha crecido, porque simplemente es la suya. Y no se trata de imponer, simplemente de preservar y, en caso de deterioro, intentar revitalizar.
Quizás no cabería usar nacionalismo, quizás sería mejor culturalismo. Yo qué sé, sólo soy humano...
Gracias por haber leído hasta aquí. Disculpe si mi intervención le ha parecido impertinente o irracional.
Reciba un fuerte abrazo.

Kimmyjump i la processó del Dolor (del Saragossa)

2006-04-15T11:26:00.000-07:00

Salut companys!
Concidint amb la festivitat de Setmana Santa, l'increïble Kimmyjump va tornar a fer acte de presència. Aquest cop va ser al camp del Saragossa l'endemà de la seva derrota a la final de la Copa del Rei contra l'Espanyol. En la imatge observem com corre pel terreny de joc perseguit per un integrant de la pocessó del Dolor (del Saragossa). Val a dir que l'encaputxat va entrebancar-se amb la túnica i no va aconseguir atrapar l'increïble Kimmyjump.

Per cert, l'encaputxat respon al nom de Rordíguez Santiago.

El gremi dels Santfarts de Tarragona us desitja...

2006-04-04T04:56:00.000-07:00

Jesucrist Superstar!

Mantejada: arcaica tradició.

2006-04-03T13:55:00.001-07:00

Salut companys-intel·lectuals,
Us vull començar a formar en una tradició arcaica que practica el Ball de Serrallonga de Tarragona des que Nostro Senyor va perdre l'espardenya: La mantejada. Consisteix en elevar verticament un cos entre uns quants individus. Us en mostro la darrera, ocorreguda en la darrera calçotada del ball. L'homenatjada és una noia (el nom de la qual no recordo perquè no és del ball) que és xicota d'un noi (el nom del qual tampoc recordo perquè tampoc és del ball).

Que us bombin. O us mantegin. Depèn del moment del dia.
Au.

Roger treu banya

2006-03-27T08:02:00.000-08:00

Roger Mas presenta a Barcelona el seu darrer disc, Mística Domèstica.
Un concert esplèndid fa despuntar aquest jove músic en l’escena de cantautors catalans.

El cantautor solsonenc Roger Mas va oferir el passat 9 de febrer un gran concert dins del cicle de concerts BarnaSants. Amb el seu nou disc, Mística Domèstica, juntament amb l’anterior, dp, es perfila com un dels millors exponents de la nova cançó d’autor a Catalunya. Guanyador del Premi Enderrock al millor disc en català de 2005 i millor disc en català de cançó d'autor per Mística domèstica, fa les coses ben fetes. Poc a poc i bona lletra. I bona música.

J.O. Mas / Barcelona
Nou de febrer. Luz de Gas, deu i mitja de la nit. Concert de Roger Mas. A l’entrada de la sala, descobreixo que he oblidat la meva entrada dins la bossa. Típic. Sense temps (ni cotxe) per anar-la a buscar, provo sort convencent al porter. Després de mil explicacions, accepta que passi. Primer cop que funciona. Signe que em fa veure que aquesta nit no em deixarà indiferent.

Dins la sala (que recorda un cabaret francès, amb música suau, tons càlids arreu, cortinatges vermells, làmpades de vidre i figures nues ací i allà) hi ha cadires arrenglerades i orientades cap a l’escenari, tapat per unes cortines. M’apropo a la barra i demano una cervesa. “Sis euros, si us plau”. Marxo de la barra. Òbviament, sense cervesa. Em pregunto si, en aquest bar, al servei li diuen atracament a mà armada. No, no pot ser. La cambrera no va armada.

La sala es va omplint cada cop més. Entre el públic hi ha gent jove. Gent jove que no té res a veure amb els que omplien recitals de cançó a finals de la dictadura. Gent jove que vol sentir la música d’una nova generació de cantautors, també joves, que busca un lloc en l’escena musical catalana. I que realment estan trobant gràcies a iniciatives com el festival BarnaSants, dins del que s’emmarca aquest concert.

M’assec al costat d’una parella de joves. Un d’ells té els ulls perduts en l’infinit i duu un bastó. És cec. Està comentant efusivament, amb tot tipus de detalls, algunes de les cançons d’en Roger
Mas. M’impressiona. Aquest noi no escolta la música, sinó que la sent. La sent amb tota la seva ànima. Potser ell és el que hi veu més en aquest món de la música. Potser els qui estan
cecs són aquells milers i milers de persones que consumeixen com qui menja en un fast-food el que anomenem música comercial. Sincerament, jo vull ser com aquell invident.

La gent va ocupant els seus seients quan els llums s’apaguen. Comença a sonar una melodia de piano, Son Diapasó, amb el teló encara baixat. La música que emet, com un cant tàntric, penetra, reverbera en cada indret de la sala sense perdre intensitat. Esplèndid. S’aixeca el teló. Xavier Guitó és l’home que seu tocant el piano en una aurèola de fum. Apareix Roger Mas amb una guitarra electroacústica i la resta de músics (guitarra elèctrica, baix i bateria). Inicien de ple el concert amb l’home i l’elefant. Poc a poc, les cançons del seu nou dics, Mística Domèstica, es van desgranant com gotes tendres de gibrella. Es crea, tema rere tema, un ambient acollidor, sento com la música sedueix la sala-meublé. La tempta, i cau cada cop més en els vicis de cadascuna de les seves notes. Mas, però, pinta cada cançó amb una petita introducció, a mig camí entre la reflexió esotèrica i l’humor. “Canto perquè la gent s’oblidi del que dic entre cançó i cançó”, afirma.

No falta una referència al filòsof Francesc Pujols. “El disc és un homenatge a ell”, confessa Mas. “Tal com està el món ara amb tantes vinyetes, caldria que ressuscités Francesc Pujols”, es queixa, just abans de tocar Oda a Francesc Pujols. Recordo que Quimi Portet també té una cançó dedicada a Pujols al disc La Terra és Plana. Pau Riba i Sisa també n’han fet referència. Vet aquí un dels molts punts d’unió entre Roger Mas i aquests tres cantautors. Les lletres, fregant moltes vegades el surrealisme infantil, tracen un seguit de línies paral·leles en els temes d’aquests músics.

La pell vessa sensibilitat, els cinc sentits es rendeixen a la música del solsonenc. El públic escolta en silenci, aplaudeix vigorosament, bada davant un dels cantautors joves amb més qualitat del panorama català actual, que reclama a crits un lloc més destacat en la jerarquia musical del nostre país.

Arriba el moment dels bisos. Torna a tocar El rei de les coses, la cançó que obre el Mística Domèstica (un disc que “el que té és que és curt”, segons el propi Roger Mas), i em fixo en un dels seus versos: Cargol treu banya i mira a la cara al rei de les coses. Bona metàfora d’ell mateix: treu la banya, mostra tot el que té, esplèndid, davant del públic, el seu rei de les coses.

Efectivament, Roger treu banya, puja cada cop més amunt. Despunta entre els joves cantautors catalans. I ja és hora que es reivindiqui com a rei d’algunes coses.

Queixes i reclamacions

2006-03-27T04:23:00.000-08:00

Si els continguts d'aquest blog et semblen ofensius o de poca qualitat, queixa't aquí.

P.D: Que us bombin. De bon rotllo.

Quimet i la cofraria dels pescadors de Santa Garaula de les Espremulles

2006-03-27T02:32:00.001-08:00

Recentment he rebut material fotogràfic d'en Quimet (Kimmyjunp) assajant els passos de Setmana Santa amb la cofraria de pescadors de Santa Garaula de les Espremulles, bonic poble situat al costat de Lauren Bacall ("país que imagino, al nord de l'Índia i a l'Oest del Nepal", segons l'astre intercomarcal Quimi Portet).
També sé de bona tinta que aquesta cofraria ha proposat a l'exelentíssim alcalde de Tarragona de solvència contrastada (per excelentíssim i per alcalde de Tarragona) la creació dels "passos vivents". Iniciaran questa tradició amb l'escenificació del pas del darrer sopar (ficar-se les botes i beure vi a raig a càrreg de l'ajuntament). Això és devoció!
Us mostro una fotografia d'en Quimet en ple assaig.

Declaracions de Quimet el del bombo: "Bum, bum, bum."

L'himne del Futbol Club Periodisme

2006-03-15T09:22:00.001-08:00

Quan surten al camp

atiats per l'alcohol

saben que perdran

doncs no en saben, de futbol.

Gran defensa

com un mur de colador

aguantar tenen com tasca

fins que acabi el comptador.

Quan surten al camp...

Davantera sorruda

atacant com almogàvers

la pilota és pedra cantuda

ses cames, espases sobre cadàvers.

Quan surten al camp...

Porter de trenes maques

també monta bones festes

amb les mans a les butxaques

aturar un gol és una gesta.

Quan surten al camp...

Míster exemplar

a l'equip ha d'ordenar

sempre duu un bonic collar

i es deixa mantejar.

Quan surten al camp...

Algun putot ha maleït

aquest club tan animat

i és que en cada partit

cau algun jugador lesionat.

Quan surten al camp...

Cal una menció simpàtica

al rival més immediat:

Unió Esportiva informàtica

un derby sempre esperat.

Quan surten al camp...

L'himne està en ple proscés de composició musical i arranjaments.

Tí, tirorí, tirorá, tirorí, tirorí, tirorá, tirorito-tí-tó-tá (música del tetris, pels qui no llegiu cantant)

2006-03-13T12:36:00.000-08:00

Gran aportació d'un grup de porcots-dements al carnestoltes de l'Estartit. Sortits de la Game Boy Advance de Roberto Dueñas,aquest grup incontrolat depeçes de Tetris van endur-se 85 euros (quedant quarts classificats,empatats amb un altre grup de porcots-dements), amb els que finançaran un sopar autàrquic i a porta tancada culminat per una orgía etílica (o no).
Per cert, entre les fitxes s'ha colat el pare d'en Robet, que té vocació de Wally (aviam qui el troba!).
Es veu que hi ha gent que té poca feina a la universitat... què hi farem , són periodistes...
P.D: M'he près la molèstia d'assenyalar almés savi i més sexy del grup perquè em (perdó, EL) distingiu bé en el mar de colors i quadrats que es va formar.

En Quimet ho ha aconseguit!!

2006-03-13T10:06:00.000-08:00

Companys, us informo que tenim proves que en Quimet ha realitzat la seva fantasia sexual amb Maria Merçè Martorell (consellera de patrimoni de l'Ajuntament de Tarragona), amb la que somiava des de l'estiu. Cada dia desitjava més aquells llavis, aquells talons quilomètrics, aquelles cuixes... li era igual que fós del PP...
Crec que ploro d'emoció. O potser és que tinc la lent de contacte mal posada.
Vet aquíla foto que demostra el que he anunciat.

Quimet per líder espiritual del consell de Savis/sexis. Que Déu ens agafi confessats.

L'ambient d'un concert de Lax'n'busto

2006-03-13T09:49:00.000-08:00

Vaig redactar aquest comentari farà un any llarg, enmig del furor que em desprenia aquest gran grup. Ara que ho veig amb perspectiva, potser em vaig passar. Semblo un crític subvencionat pels 40 en aquest escrit!! En tot cas,aquí ho té qui li interessi...

Tot és llest perquè hi hagi sort”. Així comença la cançó de Lax’n’busto Les nits del Liceu. És clar que no tractarem un concert d’aquests vendrellencs en un espai tan immaculat i emblemàtic de la Catalunya burgesa, però aquesta frase es pot aplicar a qualssevol concert. Tot calculat al mil·límetre, tal i com els hi agrada, tot mirat i remirat. Ara són en mans del destí. Ja és mitjanit passada, els teloners ja han acabat. Una darrera afinada a les guitarres i endavant!

El directe de Lax’n’busto sol ser una garantia de qualitat: el so és clar, els instruments es diferencien amb relativa facilitat i la veu s’entén. La posada en escena tampoc es queda enrera: en Pemi Fortuny, cantant del grup, sap com guanyar-se el públic, fruit d’anys damunt dels escenaris: sap moure el cos, salta, cau, es fa mal, gesticula molt amb les mans i introdueix petites variants a les cançons fent referència per exemple al poble on toquen.

En quant a la banda hi trobem en Cristian G. Montenegro, un dels guitarristes, que ha patit una malaltia de la que s’està recuperant: en Jimmy Pinyol movent les baquetes rere la bateria; en Pemi Rovirosa, l’altre guitarra, que fa cors i té molta compenetració amb l’altre Pemi, i en Jesús Rovira, el baixista, que fa cors i fins i tot canta alguna cançó.

Recentment han incorporat un nou membre al grup, el teclista Eduard Font, que aporta nous sons a una banda tradicionalment basada en les guitarres elèctriques, sense oblidar els sons enregistrats amb sintetitzador que utilitzen en molts temes.

En quant a públic, podríem parlar de gent que escolta rock en català en general: grups d’amics que van a concerts tant d’Els Pets com d’Obrint Pas o Lax’n’busto. També hi podem veure gent gran, acompanyants de nens que volien anar al seu primer concert concert o fins i tot fans del grup des dels seus inicis, fa uns setze anys.

Tocant el tema dels símbols i les connotacions nacionalistes, aquestes són escasses en els concerts de Lax’n’busto: el grup canta en català perquè és la llengua en la que parlen normalment, no per qüestions reivindicatives i independentistes. El mateix Pemi Fortuny ho remarca freqüentment en les entrevistes i concerts: “Crec que esta bé que es pugui cantar en català i en el que es vulgui” (primera emissió del programa Dotze Punts, on Lax’n’busto va interpretar el “La, la, la” d’en Serrat) ; “ Aquesta cançó (referint-se a Emiliano Zapata) l’hauríem de cantar en castellà. Així podriem anar per Mèxic a cantar-la. Però ni així ens deixarien fer-ho... Què hi farem, haurem de reivindicar la llengua, llavors. I mira que nosaltres mai ens fiquem en política...” (concert a Altafulla, 05-08-04). Com molt bé va dir en Fortuny, ells mai es fiquen en política. No envien missatges amb les cançons, no fan discursos nacionalistes entre els temes. Potser per això no solen haver-hi gaires senyeres, ni estelades, ni crits independentistes en els seus concerts. Però malgrat això son un dels grups més veterans i preparats del rock en català. Han arribat on són pels seus propis mèrits, sense cap ajut institucional ni ideològic. La gent els segueix per les seves ganes,pels seus directes, pels seus discs, no pel que pensin fora dels escenaris. La gent els segueix per la seva música. I ells fan música i prou.

Kimmyjump

2006-03-13T09:38:00.000-08:00

Companys, us presento un dels meus líders espirituals. Es tracta de Joaquim Marmany (Quimet pels amics i Marmani per la guardia civil), un dels bandolers més veterans del ball de Serrallonga de Tarragona (juntament amb la Gemma, alias "abuela", que ja us presentaré) i fa una mica de "Pepito grillo" del grup: toca molt la pera i a més dóna bons consells. Un mestre dels savis/sexis amb títol homologat a l'Universitat de Riudoms.
Aquí teniu la foto que ens va enviar (i crec que a Joan Clos també) com a felicitació de Nadal.

Sense comentaris.

Perfil de mi mateix (que egocèntic! Semblo Marc Duran...)

2006-03-13T05:33:00.001-08:00

L'autora d'aquesta meravella que no fa sinó augmentar el meu ego de savi/sexi és la magnífica Laura Millan (lalalalalalalalaaaaaaaa...). Moltes gràcies, xica!!

El 10 de juliol de 1987 Tarragona va veure néixer un personatge simpàtic, carismàtic i polifacètic: l’Uri Mas. Avui, Cerdanyola i la facultat de Periodisme de l’Autònoma gaudeixen de la seva presència atordidora. Però també Puigcerdà, Bèlgica i Tarragona l’han vist passejar distret, a l’esquena una guitarra i a la boca una cançó.
En el seu pelegrinatge particular ha desenvolupat un gran interès i habilitat per totes les arts. Ha fet tallers de pintura i d’escultura. Va estudiar art dramàtic durant un any i la seva mare té la teoria que això el va acabar de trastocar del tot. Ara escriu la seva primera novel·la. A més, fa dos anys i mig que és guitarrista del grup Amnea i mira de tirar endavant el seu somni de ser periodista musical.
Té per costum delectar els seus companys de classe amb excel·lents imitacions de personatges públics com Maragall, Aznar o alguns dels professors de la universitat. L’Uri és més coses que són difícils d’explicar. Com s’expliquen la simpatia que desprèn i el riure espontani, explosió sobtada d’energia optimista, que es combinen amb moments d’actitud reflexiva d’aquell que escriu i llegeix cada mot sabedor que és molt fràgil i tot i així fent-lo més gran amb la força de la seva veu.

Perfil de LAURA MILLAN (lalalalalalalalaaaaaa...)

2006-03-13T04:03:00.000-08:00

Amb La invenció de la solitud sobre la taula, immersa en un cafè de tarda de paper d’encenalls al bar de la seva facultat, Laura Millan Lombraña esbossa tímidament la seva vida. Paraules impreses vetllen la introspecció.
Pensa en Paul Auster. En el seu pare i el seu fill. En la solitud. En la bogeria. En ella. Recorda els estius, quan fugia del brogit grisós de Barcelona per refugiar-se al casa dels seus avis, en un petit poble de Palència. S’hi veu, passada pel filtre del temps, escrivint petits contes. Es recorda escrivint, intentant aprendre’n, descobrint-se, fent-ho sola. Pensa en les vagues tardes de divendres, quan feia segon de Batxillerat, en què es reunia amb uns amics per xerrar de literatura, llegir, crear. S’emmiralla amb la Laura de fa uns mesos, davant de la pre-inscripció universitària, dubtant entre la història o el periodisme. No es veu en cap professió que no estigui vinculada a l’escriptura. Ara, aprenent de periodista, passa estones mortes i confuses escrivint la seva primera novel·la. Pensa en Auster, en la solitud, en la bogeria, en ella. Embogeix sola, èbria dels sucs salobres de la vida. Boja solitud. Sola bogeria. Estem bojos perquè estem sols o estem sols perquè estem bojos?

La Por

2006-03-07T17:06:00.000-08:00

Horror vacui. Pels passadissos pregons de la Vil·la Livia, troba el temps amagat rere cada bocí de vista. Horror Vacui. Recorda els darrers versos de Canigó, visualitza els tristos campanars en l’ocàs de la seva existència en cada columna de la casa. Al seu costat, la Lida li estova la rigidesa del gest. Quantes festes, quanta vida, quantes projeccions tenia qui fundà aquesta vil·la! Quanta grandesa va oferir a l’antiga Roma! Però... Quanta n’ha quedat fins als nostres dies? Només tones de pedra groguenca eixuta pel record. EL color s’ha fet gris, la vida una expiració angoixant i remota.

- La plenitud feta crisi- deixa anar, cansat pels cops cognistius que li etziben els murs a cada passa.

- O l’alegria feta temps.- Objecta la Lida. El mira amb uns ulls grans, d’ametlla, on dues perles negres dansen compassades entre dues plaques d’ivori vernissat. Giren, tomben, pugen, baixen, contornen, rellegeixen, neguitegen, abracen, somriuen, embadaleixen, viuen i maten. Horror vacui. Fins i tot els seus ulls en tenen.

Segueix vagant per aquell silenci fet monument preguntant-se fins quan podran resistir el pes de més de dos mil anys d’existència sobre les espatlles nues, pobres, esquinçades per l’oblit.

Entren en una sala fosca, sense finestres, il·luminada tan sols per la claror que pugui venir de l’atrium, ara ennuvolat. No hi ha res. És completament buida. Però la llum fa posar la pols en peu de guerra i la seva revolució inunda cada racó de la cambra. Horror vacui, fins i tot la pols en té. Aixeca siluetes, fantasmes ombrívols que volen tornar a la llum del pati, recoberts com han estat d’alè pèrfid de mort. S’enmiralla en l’espiral de fum lumínic. Es veu a ell mateix passant la seva vida, fent el que sempre han volgut fer. I es pregunta, què en quedarà? De què servirà tot plegat? Tindrà por de la seva pròpia vida, a l’Estígia, quan doni la moneda a Caront? La mort l’omplirà més que la vida? I si no mor? I si queda tancat en un niu de pols, intentant patèticament reviure cada cop que algú s’hi endinsi? No és això pitjor?

- Roger, mira això...

El sol ha tornat a sortir. Il·lumina l’aigua estancada de l’impluvium, reflectint un dels murs del pati. Hi ha pintat un jardí. Un jardí ple d’arbres, de fulles, de fruits, d’ocells. De blau, de verd, de roig, de groc. Els ocells, immòbils, semblen voler sortir de la carcassa de pintura que els ha congelat eternament per volar pel cel dibuixat, per tastar els fruits, per piular, per fer el niu. Per viure. El vent vol fer moure la fulla cromada del mur, que flota hieràtica sobre la gespa tendra de primavera. Horror vacui. Fins i tot els murs en tenen.

Ara l’aigua els reflexa a ells i es veuen enmig de la pintura, traient el cap entre l’arbreda. Fugint per sempre d’aquest pla de realitat i imprimint-se entre la policromia inventada, intentant per sempre atrapar una dolça fruita, sense arribar mai a palpar-la. Perseguint-se, es perden ells mateixos. Són pols en el seu buit.

Cronos, a dinar...

2006-03-07T17:00:00.000-08:00

El temps és un efecte secundari de la vida, no el seu fil conductor. Temps és el resultat de les nostres accions a l'hora de pujar al darrer vaixell. Temps és aliat d'Esclavitud i d'Història, no de Llibertat i de Present. Què és Temps davant de la immensitat del mar? Té res a fer Temps davant d'Amor? Temps és l'espurna que encén la vida. I si la vida crema, que ens impregni amb el seu raig d'ivori i de pols de sofre fins a fondre'ns en un de sol. Saber en tocar-te què vols ser quan siguis gran, imaginar quan t'ensumo el cabell a qui has odiat, a qui has admirat. A qui has estimat. Perquè no som com aquells herois de teló vermell que surten a les pel·lícules. No podem acceptar renunciar a tot el que hem conegut per l'altre, sinó enriquir la nostra vida amb ell. Sentir com si el mirall de la vida s'hagués esbocinat per complet i veure'ns a nosaltres mateixos cara a cara, i acceptar les diferències de fons que no hem d'amagar per por o avorriment. Temps sabrà esculpir en nosaltres el que compartim i ens farà dignes de la vida. Temps ens farà més savis, fins que reclami la seva part del tracte. Això no vol dir cenyir-se a l'amor, sinó acceptar-lo com a inevitable en nosaltres. Potser més inevitable que l'odi o l’egoisme. Potser, només potser... Això vol dir cremar la vida amb un mirall al costat que t'entengui en tot moment, on puguis mostrar-te tal i com ets. Temps ja farà el judici i donarà la raó. Si la vida crema, no ens protegim del seu baf embriagador. Volem més vida. Brilla més, brilla més...

Tormenta política por el arte sacro de Lleida

2006-03-06T04:38:00.000-08:00

Mientras Maragall quiere librar las obras del Museu Diocesà a Aragó, CiU i ERC se oponen.

El presidente de la Generalitat, Pascual Maragall, declaró ayer su voluntad de devolver las 92 piezas de arte sacro que estan en Lleida desde hace más de un siglo. Las declaraciones fueron criticadas por CiU y ERC, que estudian una iniciativa parlamentaria para este tema.
El gobierno no quiere intervenir en el asunto. Carmen Calvo, ministra de Cultura, aseguró que “el Gobierno debe ser prudente y esperar” a que la Santa Sede se pronuncie definitivamente y recordó que la Moncloa no puede efectuar gestiones, de forma oficial, con un obispado.

Maria Teresa Hernández De la Vega animó al socialismo catalán a efectuar un gesto similar al que hizo el PSOE de Castilla y León con los Papeles de Salamanca con el arte sacro aragonés que retiene el obispado de Lérida desoyendo cinco órdenes del Vaticano para devolverlo a Barbastro-Monzón.

El PP aragonés reunió unas 42.200 firmas de aragoneses que reclaman la vuelta a la comunidad de las piezas de arte sacro. Los populares decidieron ayer prolongar esta campaña y volvieron a cargar contra el Gobierno aragonés y el central, por su "apatía" en esta polémica, y contra el obispo ilerdense por negarse a cumplir una sentencia del Vaticano.

Rimas de bolsillo para llevar siempre encima

2006-02-20T16:25:00.000-08:00

RIMA VII
Del salón en el ángulo oscuro,
de su dueña tal vez olvidada,
silenciosa y cubierta de polvo
veíase el arpa.

¡Cuánta nota dormía en sus cuerdas
como el pájaro duerme en las ramas,
esperando la mano de nieve
que sabe arrancarlas!

-¡Ay! -pensé-; ¡cuántas veces el genio
así duerme en el fondo del alma,
y una voz, como Lázaro, espera
que le diga: «¡Levántate y anda!».

RIMA XXI
—¿Qué es poesía?, dices, mientras clavas
en mi pupila tu pupila azul,
¡Qué es poesía! ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía... eres tú.

RIMA XXIII
[A ella. No sé...]
Por una mirada, un mundo;
por una sonrisa, un cielo;
por un beso... ¡Yo no sé
qué te diera por un beso!

RIMA XXXVIII
Los suspiros son aire y van al aire.
Las lágrimas son agua y van al mar.
Dime, mujer, cuando el amor se olvida,
¿sabes tú adónde va?

RIMA LVIII
¿Quieres que de ese néctar delicioso
no te amargue la hez?
Pues aspírale, acércale a tus labios
y déjale después.

¿Quieres que conservemos una dulce
memoria de este amor?
Pues amémonos hoy mucho, y mañana
digámonos: —¡Adiós!

RIMA LXVIII
No sé lo que he soñado
en la noche pasada.
Triste, muy triste debió ser el sueño,
pues despierto la angustia me duraba.

Noté al incorporarme
húmeda la almohada,
y por primera vez sentí al notarlo,
de un amargo placer henchirse el alma.

Triste cosa es el sueño
que llanto nos arranca,
mas tengo en mi tristeza una alegría...
¡Sé que aún me quedan lágrimas!

RIMA LXXVII
Dices que tienes corazón, y sólo
lo dices porque sientes sus latidos.
Eso no es corazón...; es una máquina,
que, al compás que se mueve, hace ruido.

- Extret de Rimas y Leyendas, de Gustavo Adolfo Bécquer

El millor Amat

2006-02-20T16:15:00.000-08:00

Mira el cel pertorbador
del centre de la nit.
Oblida els teus límits
com la negror ignora els horitzons
i deixa que el tall de lluna
caigui a plomb
i et parteixi elcrani en dos.
Oblida't.
- Extret d'Amat, de Lurdes Malgrat

El volcà es desferma

2006-02-20T05:25:00.001-08:00

El senyor Internet pica a la porta.
- Toc, toc, toc.
- Qui és?
- El senyor Internet. Deixi'm passar si no vol suspendre una assignatura de la universitat.
- No, per favor! Deixi'm en pau! Vostè mateix va passar l'altre dia a ensenyar-me pàgines marranes! Em quedo amb el paper!
Estirat rere el sofà, el senyor paper sofreix una aturada cardíaca fruit de la seva llarga malaltia. Quan el senyor Internet ja s'allunya del llindar, obro la porta i li crido:
- Senyor Internet, torni! Que s'ha mort en Paper! Deixi'm el seu recurs turbulent! Quin és el seu nom complet?
- Internet Volcà Desfermat.
- Senyor Internet Volcà Desfermat: Malgrat pugui cremar-me, deixi'm escriure els meus mots en la seva inmensitat! Mots com pols sobre lava incerta...

Benvinguts a aquest blog!
URI MAS